dimarts, 31 de juliol de 2007

Sense llum

«Recordo que fa uns quants hiverns vam estar sense llum tres dies sencers (...). Al principi, vaig pensar que l’avaria duraria només unes hores. A la tarda, quan se’n va anar també la claror del sol i la casa es va quedar a les fosques, em vais començar a amoïnar. Gairebé mai no ens adonem de quina manera depenem de les comoditats modernes. Sense electricitat, l’ordinador (amb el qual escric), la nevera i, malauradament, la calefacció no funcionen. Tenia poques epelmes a casa i la neu havia bloquejat el cotxe. A més a més, ens havíem quedat sense telèfon. No hi havia cap possibilitat d’escapar-se d’aquella situació, de rebel·lar-s’hi. Al principi, ho confesso, em vais empipar molt: Així que em movia, s’apagava l’espelma; la casa era plena de cantells traïdors i desconeguts amb els quals em colpejava (…).

Al cap d’unes hores, però, l’estat d’ànim m’havia canviat. La flama de l’espelma il·luminava el full en què escrivia i els pensaments se m’aplegaven allà, entre la blancor del paper i aquella mica de claror (…). Hi havia pau, una suspensió absoluta del temps. Els pensaments avançaven seguint el ritme tranquil i relaxat de la respiració.

“Al llarg de mil·lennis”, vaig pensar, “els vespres i les nits de l’home s’han desenvolupat així. En la penombra, en la quietud, en el recolliment íntim amb un mateix”. Lentament, em vaig aficionar a aquell estat i quan, el vespre del tercer dia, va tornar la llum vais tenir com un petit trasbals. Hi hahvia massa coses al voltant, i moltes que no tenien cap misteri!»


Fragment extret del libre Estimada Mathilda (1997), de Susanna Tamaro.

dilluns, 30 de juliol de 2007

Amistat represa

Durant uns quants anys el Pedro Puertas i jo érem amics. Després hi va haver un parèntesi. I ara continuem sent amics, la diferència és que estic molt contenta que ho siguem.

M'ha encantat retrobar-lo al cap de tants anys!

Tocàvem junts en un grupet de blues-funk; jo tocava la guitarra rítmica (no m'agradava fer solos) i ell tocava la guitarra solista (feia les birgueries -s'escriu així, amb b alta?-) i cantava. El bateria era finíssim i el baixista era molt blusero. Ens dèiem Adam's Rib (la costella d'Adam) en honor meu, que era l'única noia del grup i diria que l'única noia instrumentista del poble (per cert: us heu fixat que habitualment a les noies se'ls reserva el paper de cantants? No ho he entès mai...).

La qüestió és que sonàvem bastant fatal, però ens ho vam passar de conya i vam arribar a fer un parell de concertets. I prou. Per sort, el Pedro va continuar amb la guitarra i, tal com diu ell, tot i no ser el millor guitarrista del món, creu en l'esforç i s'ho va currar. El resultat el podeu escoltar aquí (el seu myspace) i també a la pàgina web de la seva banda, The Suitcase Brothers.

divendres, 27 de juliol de 2007

"La creativitat és al carrer"

Això ho diu Ferran Adrià en aquest vídeo, on explica 80 trucs per cuinar a casa amb diversos utensilis.

M'ha sorprès la crema de llavors de meló. Mmmmmmm! Arran d'aquesta recepta, el millor cuiner del món (segons els de Polònia) assegura: "La majoria de vegades la creativitat és barata".

Us recomano que veieu aquests consells culinaris, és entretingut.

He tret la informació del bloc A taula, que llegeixo sovint.

dilluns, 23 de juliol de 2007

Sóc prehistòrica

"Encara vas amb agenda de paper, collons?"

Sogre dixit

diumenge, 22 de juliol de 2007

Brunch

Avui hem anat a cal M&I, juntament amb el R&H, a celebrar l'aniversari de l'I amb un brunch. El brunch es tracta d'un àpat que s'engoleix entre l'hora d'esmorzar (breakfast) i l'hora de dinar (lunch). Quan me n'enviïn la foto, la penjaré.

L'estrella indiscutible han sigut els ous a la benedictina (eggs benedict): sobre una llesca d'una mena de panet torrat (english muffin), s'hi posa bacó fregit i un ou escaldat, i a sobre salsa holandesa... mmmmmmmhhhh!!

A més, hi he aportat una deliciosa quesada (les meves postres preferides, superfàcils de fer!):

INGREDIENTS
4 ous
250 g de sucre
120 g de farina
1/2 l de llet
100 g de mantega
un polsim de sal

ELABORACIÓ
Es barregen tots els ingredients en l'ordre de la llista amb unes varetes perquè no hi queidn grumolls (la mantega s'hi afegeix desfeta). Es remena bé i es fica la massa en una safat ben untada de mantega. Es cuina al forn a 180º durant uns 30-40 minuts.

divendres, 20 de juliol de 2007

Gos amb monopatí

Gira i tot!


Sobre Woody Allen a BCN

L'Andreu Buenafuente escriu al seu bloc el que pensa sobre la presència del director de cine Woody Allen (que m'encanta tot i ser repetitiu, o potser precisament per això...). En aquest post reprodueixo l'escrit del BF sobre la qüestió.

Totalment d'acord amb tu, Andreu!


 Woody Allen
Lo de que Woody Allen ruede en Barcelona su última película, es una lotería que nos ha tocado. No puedo entender las voces críticas al respecto. Me parece de un localismo irritante y mal interpretado, cualquier argumento (ironía y humor a parte) que se enarbole contra el genio de Nueva York. Woody Allen es, sencillamente, irrepetible. Único.

¿Que vale dinero? Pues claro que vale dinero. Yo firmo dónde sea para que una parte de mis impuestos sirvan para patrocinar movidas como esta. Que nos ponen en el mapa. Que suben la frágil autoestima catalana. Es como si no supiéramos disfrutar con nada, por bueno que sea. Por supuesto que algún político se ha apuntado al sarao y que abundan los que sacan pecho en las fotos. Allá cada uno con su ética y su vergüenza, pero nada de eso resta el más mínimo ápice de importancia al hecho de que en cualquier momento puedas encontrarte con Woody Allen en Barcelona.

Cabe recordar que ésta es la ciudad del mundo que, proporcionalmente, consume más películas de Woody. Así que vamos a intentar dejar de decir tonterías y conseguir el móvil de Scarlet Johanson. ¿O es que se va ir pensando que no nos gusta su presencia?

Vaquers

Sempre he dit que no cal anar a les pel·lícules de cow-boys dels EUA per veure escenes d'humans vivint en un entorn natural i intentar dominar els animals de granja.

L'altre dia vam fer de vaquers: vam ajudar uns cow-boys catalans a triar una trentena de vaques per conduir-les cap a una altra zona, muntanya avall. Va ser una de les millors experiències que he tingut últimament, esgotadora (perquè les vaques sen van pertot arreu menys per on vols que passin) però impressionant.

L'any que ve hi tornarem!

dimarts, 17 de juliol de 2007

La niña de Shrek

Més avall parlava d'un gran actor. Doncs ara parlaré no d'una gran actriu (que també), sinó del personatge que representa al programa de Buenafuente.

Després de buscar-ne sense èxit un bon vídeo, l'amic M ha trobat aquesta perla:




VISCA LA NIÑA DE SHREK!!!!

dilluns, 16 de juliol de 2007

Parlem-ne!

Del diari d'avui em quedo amb aquest article: l'escriu José María Sanz (més conegut com Loquillo) i fa referència a una cançó que he ballat i cantat incansablement durant uns quants anys.

Es veu que han acusat el Loquillo d' incitar a la violència de gènere amb aquesta cançó. Això què vol dir? Que no es pot parlar del tema? Vol dir que ens hem de quedar en silenci? Des de fa molts anys crec que és sa, saníssim, parlar, explicar històries, referir-se obertament a qüestions que socialment queden silenciades.

Tal com diu Loquillo a l'article:

"¿S'ha deixat d'interpretar Otel·lo, de Shakespeare? ¿S'han deixat d'interpretar els tangos més descarats i sagnants? ¿Hem deixat de veure pel·lícules de bells psicòpates que maten les dones?
Fa uns dies, l'Associació de Dones Progressistes va guardonar Pedro Almodóvar per la seva visió del món femení. No puc deixar de recordar el film Átame, en què Antonio Banderas i Victoria Abril protagonitzaven un segrest, amor i no cal dir que violència de gènere. O Hable con ella, on Javier Cámara feia l'amor a una dona en coma".

Tornant a la cançó, mig rumba mig rock&roll, a mi m'agradava molt i no sóc cap assassina de gènere.






LA MATARÉ
Yo la sentaba en mi regazo,
enloquecía sólo a su contacto.
La he conservado en la memoria.
Tal como estaba.
Siempre a mi lado.
Nunca me juró su amor
lo creía eterno yo.
Y ella me sonreía y
miraba hacia el mar.

Me emborrachaba entre sus brazos
ella nunca bebía, ni la vi llorando,
yo hubiera muerto por su risa.
Hubiera sido su feliz esclavo.
Qué dolor sucio y traidor
me envenena el corazón.
Sé que ella nunca enloqueció.
Jamás perdió el control.

Quiero verla bailar entre los muertos,
la cintura morena que me volvió loco,
llevo un velo de sangre en la mirada,
y un deseo en el alma,
que jamás la encuentre.
Sólo quiero que una vez
algo la haga conmover.
Que no la encuentre jamás
o sé que la mataré.

Por favor sólo quiero matarla.
A punta de navaja
Besándola una vez más.
Yo la sentaba en mi regazo,
enloquecía sólo a su contacto.
La he conservado en la memoria.
Tal como estaba.
Siempre a mi lado.
Nunca me juró su amor
lo creía eterno yo.
Y ella me sonreía y
miraba hacia el mar.

Me emborrachaba entre sus brazos
ella nunca bebía, ni la vi llorando,
yo hubiera muerto por su risa.
Hubiera sido su feliz esclavo.
Qué dolor sucio y traidor
me envenena el corazón.
Sé que ella nunca enloqueció.
Jamás perdió el control.

Quiero verla bailar entre los muertos,
la cintura morena que me volvió loco,
llevo un velo de sangre en la mirada,
y un deseo en el alma,
que jamás la encuentre.
Sólo quiero que una vez
algo la haga conmover.
Que no la encuentre jamás
o sé que la mataré.

Por favor sólo quiero matarla.
A punta de navaja
Besándola una vez más.

divendres, 13 de juliol de 2007

Grans

El gran periodista Albert Om (a qui ja he esmentat en un altre post) va entrevistar el grandíssim actor Bruno Oro. Gran entrevista!

Aquí en teniu una altra, però no és tan divertida...

No us perdeu la paròdia de doblatge de pel·lícula porno! :DDD

dimecres, 11 de juliol de 2007

Sentir-se bé per tirar endavant

Com et sents quan formes part d'un tot on ets important però no imprescindible (i pert tant t'ho has de currar)? Com et sents quan la petita part que et correspon fer a tu encaixa amb les altres parts i el conjunt queda collonut?

Això és sentir-se bé amb el propi esforç, és reconfortant i una font inesgotable de felicitat.

Això és ritme! Una gran pel·lícula!

dilluns, 9 de juliol de 2007

Llengua i vida

He inclòs un nou enllaç a Altres interessos d'altres. Es tracta d'algú que es fixa en coses com aquesta (com jo!):


Quan he anat al caixer a treure diners he vist que, on solia dir “reintegrament”, ara hi posa “treure diners”. Algú s’ho pot prendre amb pessimisme i parlar d’empobriment del llenguatge i baixada de nivell cultural en general, però el que les senyores Maries i jo anem a fer al caixer és justament això, treure diners, i ja m’està bé que la màquina ho reconegui.

Unes quantes idees semblants no farien cap nosa (a Hisenda, per exemple, que no em recordo mai si l’IVA “devengado” és el cobrat o el pagat). El llenguatge especialitzat té la seva funció i el seu lloc, però en temes quotidians sovint es podria simplificar una mica, que la gent no anem amb el diccionari al damunt.


Qüestions d'harmonia

És un nou gènere musical anomenat matxembrat (mashup en anglès), en aquest cas musical. Qui no ha cantat mai una cançó sobre l'harmonia d'un altre tema? Aquesta fusió es titula Walk Close To Me, de The Bangles vs The Cure.

L'origen ve d'aquí.
I en trobareu altres mostres aquí.

diumenge, 8 de juliol de 2007

Música catalana, música en català? Música.

Potser el rock català ha ajudat no-sé-qui a no-sé què. El que sí que puc dir és que coincideixo amb el que diu Sanjosex a l'entrevista de l'Enderrock 141:

EDR: En algun moment ha estat més fàcil obrir-se camí només per cantar en català?

C.S.: Sí. Crec que a Catalunya el fet de cantar en català ha obert portes a grups que no són bons. També hi ha bandes normaletes que han fet bones cançons, però amb això no n'hi ha prou. S'ha de treballar bé en l'aspecte musical. En aquest sentit, hi ha hagut molts grups que canten en català que són directament dolents.

Llegir això m'ha tranquil·litzat (i més després d'haver escoltat una entrevista a un membre del mediocríssim grup Kabul babà), perquè sé que no sóc l'única que no vibro amb el fenomen rock català i que hi ha algú més que valora la bona música. Independentment de la llengua en què es canti.

divendres, 6 de juliol de 2007

Navarra

Ara que estic veient un reportatge sobre els Sanfermines, m'he posat nostàlgica... És la mateixa sensació que vaig tenir en algun moment veient la pel·lícula Bajo las estrellas (comentada ja en aquest bloc) que succeeix a Estella: tot i que no parlen navarrès en estat pur, sentir paraules com pochola, em va fer sentir com a casa. El poder de les paraules...

Llàstima que en aquest reportatge en lloc de dir pañuelo no diguin pañuelico, que és com en diem allà...

Aiiiii...... (sospir)

Tologo!
(= hasta luego)

dimarts, 3 de juliol de 2007

Rugbi 13

He afegit un nou bloc a la llista de baix a la dreta (Altres interessos d'altres): el Tretzista representa els quatre gats del Principat que ens estem apassionant pel rugbi 13 gràcies als Catalans Dragons de Perpinyà.

Últimament hi he estat sovint, a Perpinyà, i recomano visitar-la per diverses raons, com ara el barri gitano (és on es parla més català) o el barri de Sant Jaume (tipus Born). En podreu trobar informació aquí i aquí.




Aquí vam dinar

Sobre els tòpics

De tant en tant és bo anar al cine i ensopegar amb una pel·lícula dolenta, ja que així, per contrast, assaboreixes més les bones. És el que penso perquè no em faci ràbia haver-m'hi gastat unes peles.

En definitiva: no aneu a veure Bajo las estrellas!, si no és que us ve de gust contrastar...

dilluns, 2 de juliol de 2007

Pell de gallina


Avui m'he emocionat amb l'entrevista que l'Albert Om ha fet al motociclista Isidre Esteve, que es va quedar paralític de cintura en avall arran d'un accident greu en el ral·li de Dakar el 24 de març passat. Hi ha actituds que em donen forces...

Esteve declara en un article a El Periódico de Aragón, entre altres coses: "Puedo hacer mil cosas. Y las voy a hacer". Quina actitud tan exemplar!

Ànims!