dimarts, 30 de desembre de 2008

Gospel

Amb aquest post començo la tirallonga de posts amb l'explicació sobre què vaig fer dia per dia a la deliciosa ciutat de Nova York. Ara bé, aniré endarrere: començaré per l'últim dia i recularé en el calendari.

NYC_29_DES_08

L'últim dia que vam passar a Nova York era diumenge. I com mana la tradició cristiana, vam anar a missa. Però una de ben diferent de les d'aquí... Una colla d'afroamericans (african american, com se'n diuen ells mateixos) ens van acollir a l'anomenada Canaan Baptist Church of Christ, situada al número 132 oest del carrer 116 de Harlem. 

De lluny es veia una aglomeració sobtada de gent en un punt del carrer. Era allà. Un cop davant la porta, vam veure que hi havia dues cues, bàsicament: la dels blancs (turistes) i la dels negres (locals). No explicaré com, però ens les vam enginyar per posar-nos a la cua dels locals (gràcies, Mai!) i així vam poder viure de ple la missa-espectacle gospel.

A l'altar-escenari hi havia: 
--> el/s predicador/s
--> una traductora de signes per a sords 
--> els músics: una coral composta per nou noies i sis nois, i un combo de piano, guitarra, baix i bateria.  











El que destacaria més de tot plegat són tres coses:
1. La coral (of course): que poca gent i quant de so!
2. El predicador o disc-jòquei verbal: movia els ànims com volia amb la intenció i la modulació del seu discurs. No sé què deia, però em va convèncer.
3. Els feligresos: com ho vivien! Espontàniament anaven responent les preguntes del capellà, l'animaven a seguir i feien crits d'"alheluiah", "oh yes", o "yes Lord, my Lord" amb una entrega i una passió absolutes. 

A banda de les pregàries i la música, omnipresent, hi va haver moments per felicitar l'aniversari o la graduació recent d'algú, i també per donar la benvinguda a les persones que veníem d'altres països: la dona que tenia al costat (que semblava sortida directament de la pel·lícula El color púrpura) em va agafar la mà i, mirant-me als ulls amb una ampli somriure, em va expressar paraules d'acolliment i fraternitat. I jo, mig tremolosa i emocionada per la música i l'ambient general, només podia dir-li "please to meet you, please to meet you, thank you, please to meet you..." amb llàgrimes als ulls.

En fi. Em sembla que no cal que m'allargui més. Va ser com un somni. Vaig intentar gravar un tema musical, però de seguida em van dir que no podia... i vaig haver d'apagar la càmera. Això és el que vaig enregistrar:


 

Aquesta és la sortida:














Encabat, extasiats, vam començar a caminar cap al metro. De camí cap a la parada, vam veure una botiga on venien peix fresc (com si fos un mercat) i te'l cuinaven al moment (llàstima que ens vam equivocar i ens van posar un peix fregit amb oli recremat...):











Encara mig en trànsit, vam perdre la noció del temps i... per poc perdem la mini-caravana que havíem contractat per anar a l'aeroport!!! Oh, my Lord...

dilluns, 29 de desembre de 2008

NYC_DES_08_1

El vídeo és d'una qualitat fatal, però és l'única manera que tenia de poder gravar una de les meves places preferides de Nova York, Bryant Park (Midtown Manhattan).

Com a la resta de llocs (estacions, supermercats, centres comercials, botiguetes de barri...), els estàndards de jazz inunden l'ambient.




Bryant Park, 29/12/08
9 am (hora local)

dissabte, 20 de desembre de 2008

Compadeixo els veïns...

Bé, doncs el ritme continua...












divendres, 19 de desembre de 2008

Descoberta

Ara mateix estic mirant al 33 la Nit de la Cultura Balear. I ara mateix acaba d'acabar la intervenció del grup Manel. Fins ara no m'hi havia fixat, però realment ara "m'ha llegao" (com diria el "amiguete" Santiago Segura).

Total, que m'he abraonat a Internet (m'encanta quan m'agafa aquest irrefrenable impuls i puc realitzar-lo!) i he trobat alguns comentaris sobre aquest grup (nou?). Per no repetir paraules ja dites, les copiaré aquí sota*:


"Ja fa dies que tot conspira lentament a favor d'aquest nou grup. Primer ho vaig llegir a l'Avui, després els vaig escoltar a la ràdio, una companya me'n va parlar... i poc a poc els sento a tot arreu. Vaig comprar-me el cd i sona diferent. Com es pot fer música moderna amb un ukelele? I quines lletres! Semblen d'aquelles que es fan ara, divertides, surrealistes... però quan te les escoltes millor hi descobreixes una càrrega de profunditat, no sempre prou agradable, però crítica i lúcida. I sonen de conya!
O sigui que apunteu-vos a la llista de fans."




"El viernes fui al fnac del illa a ver a Manel. Llegamos tarde, el concierto ya había empezado y estaba lleno de gente. Tan lleno estaba que Rita, Cris, Ciscu y yo nos tuvimos que poner detrás de una columna de unos 3 metros de diámetro que nos impedía ver el escenario. Al cantante lo veíamos por el reflejo en el vidrio de un cuadro colgado en la pared. A él y a su ukelele. Mi estado de ánimo era más bien bajo, y mis esfuerzos se centraban más que en escuchar la música en aceptar la melancolía, con argumentos del tipo: no se puede estar siempre alegre, intenta aceptarlo sin darle más vueltas, etc. Pero inevitablemente la música de Manel se fue filtrando en mi espacio mental, poco a poco. Miré las caras de la gente que me rodeaban, los movimientos suaves de sus cuerpos, la emoción de algunos de sus movimientos, sus expresiones felices y absortas. Y ya digo que yo no estaba para nada y menos para sonreír como un bobo, pero no pude evitar dar algún bailecito, cantar algún estribillo, aflorar alguna sonrisa. Y me acuerdo que pensé algo sobre la intimidad que en esos momentos compartíamos todos los oyentes. Una intimidad que se extendía en el espacio de la música de Manel.

La primera vez que escuché a Manel pensé en Pau Riba, y después en Jaume Sisa. Llevo días escuchando sus cuatro canciones del myspace: al marai dolorspla quinquenal i en la que el bernat se't troba, intentando descubrir otros matices en su tesitura musical. Busco en mi archivo de referencias y Rita me dice que a ella le hacen pensar en Antonia Font. Sus toques de guitarra, sus ritmos, sus temas y algunas de sus frases. También tienen algo de elegancia indie anglosajona al estilo de Pulp. Detecto algo de gospel en los coros de pla quinquenal. El ukelele es una clara referencia a la música hawaiana y los silbidos me hacen pensar en paisajes countries. Los beatles suenan también, pero muy deconstruídos. En las melodías de los instrumentos de viento encuentro a Sufjan Stevens. Y en al mar suenan palmas y el ritmo remite a la rumba, género que ya actualizaron en su momento grupos como Dusminguet


Manel tienen fuerza para que el público se identifique con lo que cantan y consiguen arrebatar cosas al espectador. Suena nuevos y viejos, un poco aristocrático y muy íntimos. Mi amigo Albert (prodigis del 2.0) me dijo que esto sonaba a indie mediterráneo, y la verdad es que tiene toda la razón. Pero en el fondo de sus canciones, y muchas veces en los coros, sigo encontrando a Riba y a Sisa, padres de la música catalana moderna (y recordad que quien interpreta no es traidor)."


------------------------------

*Només hi afegiria que el so de l'ukelele (d'això a Llatinoamèrica en diuen "guitarro") em recorda nítidament el so característic dels irlandesos/escocesos The Waterboys (en aquest cas, però, es tracta d'una mandolina). Recordeu el gran The fisherman's blues




FISHERMAN'S BLUES 86

dijous, 18 de desembre de 2008

Bon rotllo!

Aquest tema, tan difícil harmònicament, el van versionar els Two Cats pel Gospel, la meva coral de gospel preferida.

Hi ha de tot: ritme, veus gospel, ball... energia positiva a tope!

Visca el seu frankfurt

És que amb els de l'APM em pixo...!


diumenge, 14 de desembre de 2008

Fusió

Posu-vos uns bons cascos a les orelles o connecteu l'ordinador a uns bons bafles:






Dedicat al Gustau.

dimecres, 10 de desembre de 2008

El 10 de desembre de l'any 1948 l'Assemblea de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. 

He extret unes quantes dades de la web d'Amnistia Internacional secció Catalunya per rumiar-hi una mica... Aquí les teniu:

Al món, els drets humans continuen en risc per l'actuació de governs, gups armats, grans empreses. Ara que la Declaració Universal dels Drets Humans fa 60 anys, fem un repàs de la seva situació. Les dades que segueixen en són només una mostra.

Tot ésser humà té drets, SENSE DISTINCIÓ de raça, sexe, religió, opinió pública , origen nacional o social, posició econòmica, qualsevol altra condició. Tanmateix:

·                  La discriminació de les dones causa més víctimes que els conflictes armats

·                  Es la violació de drets humans més estesa, oculta i impune

·                  L’homosexualitat es persegueix a 70 països. En alguns es castiga amb la mort

·                  Al menys 15 països tenen lleis que discriminen les persones immigrants

 

Tota persona té dret a LA VIDA, A LA LLIBERTAT I A LA SEGURETAT

·                  Més de 10.300 persones han mort executades entre 2002 i 2007

·                  S’utilitza a població civil com a blanc legítim en els conflictes armats

·                  Desenes de milers de persones han estat víctimes de desaparició en los darrers 20 anys. “Segueixo endavant sense saber si el meu marit és viu o mort, si l’estan torturant o què li estan fent”, diu Elena Moreno, esposa de Mustafa Setmariam Nasar. Ciutadà d’origen espanyol desaparegut al Pakistan el 2005

 

Ningú serà sotmès a TORTURES ni a tractaments inhumans

·                  En al menys 81 països s’infligeixen tortures o maltractaments

·                  En la “guerra contra el terror”, es promou la tortura com a mètode per obtenir informació

·                   Es retornen persones a països on corren perill de sofrir tortura o maltractaments

·                  “Em van torturar amb descàrregues elèctriques, emen van arrencar dents i ungles, però no es van atrevir a matar-me… sense Amnistia Internacional, avui no seria viu”. Imran Exhibe, membre de la Societat per a l’Amistat Russo- Txetxena, detingut més de 12 vegades entre el 2000 i el 2005

 

Tota persona acusada té dret a un JUDICI JUST  i a no ser DETINGUDA NI PRESA DE MANERA ARBITRÀRIA

·                  Moltes persones romanen recloses durant llargs períodes sense ésser jutjades, d’altres són condemnades en judicis sense garanties

·                  A Guantànamo més de 800 persones han estat recloses durant anys, sense judici, sense advocats i sense saber de què se les acusava 270 encara hi són

 

Llocs amb màgia

Segur que sabeu de què parlo. Hi ha llocs que tenen màgia. Concretament n'hi ha un on sempre hi ha bona gent, bon menjar i bona música. 
































diumenge, 23 de novembre de 2008

Visca el sentit comú

Ahir dissabte els de casa vam anar a la presentació de l'excel·lent documental Homo Baby Boom. Està produït per l'Associació de Famílies de Lesbianes i Gais i mostra el dia a dia de les famílies de parelles del mateix sexe i alhora proporciona informació referent a l'estat de la llei sobre la qüestió, dades d'estudis empírics i declaracions tant de les mares i dels pares com dels fills (trobo importantíssim escoltar-ne l'opinió). S'hi recullen, doncs, les versions de tots els implicats, excepte de les d'aquells homes "que van amb faldilla, asseguren que estan casats amb Déu i que renuncien a tenir fills" (la frase no és meva). I jo em pregunto: amb aquest perfil, encara tenen la barra de creure's que poden opinar sobre la formació d'una família?

Qüestions ètiques a banda, felicito la realitzadora d'aquest documental, la periodista Anna Boluda, que afirma que aquest treball, lluny de ser un publireportatge, es tracta d'un producte periodístic. Jo hi afegiria que és un exemple de sentit comú en estat pur.

Heus aquí el tràiler:  



dijous, 20 de novembre de 2008

El ball uneix

Quin bon rotllo!



dimarts, 11 de novembre de 2008

Una altra

"Els homes estan pesant figues a l'escon"

Els homes a l'escon:

Una frase d'avui

"Aquí a ciutat som més estranys que el feram!"

Feram: 




























































dilluns, 10 de novembre de 2008

SArrAllongA

Després d'haver vist la minisèrie produïda per Tv3 Serrallonga, m'han marxat les ganes de cantar allò de: "Torna, torna, Serrallonga, que l'alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran"...

Se n'han dit força coses: que si és una superproducció, que si els efectes especials, que si la recreació de la llegenda. I sí: es coneix que hi han esmerçat esforços, en la fotografia, el vestuari i el maquillatge. Però hi ha un aspecte que m'inquieta: què passa amb el llenguatge? No parlo només de la (mala) dicció dels actors principals i de la correcció, coses que haurien d'estar més que cuidades, sinó de la coherència lingüística, de la versemblança del llenguatge. 

Em pregunto per què es dóna tanta importància als aspectes esmentats més amunt (la imatge, l'atretzzo, etc.) i tan poca a un que és indestriable dels personatges: la parla. No sóc l'única que es va sentir perplexa i estafada. Altres persones han opinat sobre aquest incomprensible passotisme:

Màrius Serra, a l'article de La Vanguardia titulat Serrallonga y Don Pelayo escriu això després d'aclarir que tothom coincideix a remarcar la dignitat de la producció:

"Un projecte d'aquesta envergadura, tan poc freqüent a la nostra televisió pública, amalgama múltiples elements que requereixen una indústria potent, ergo uns professionals entrenats en especialitats diverses (...). S'ineverteix diners en versemblança històrica, però se'ns escatima totalment la versemblança verbal (...). Per què ningú no s'adona d'un fet tan evident? Doncs perquè tant se'ls en fot. Ni ho noten. El rigor lingüístic no és un valor que es tingui en compte".

Totalment d'acord!

També al diari Avui hi ha un article que en parla, del tractament de la llengua al Serrallonga de Tv3. Lluís Motserrat diu això a Torna, torna...

"Una nota discordant la posen la dicció d'una part dels actors i el llenguatge. Separats per una línia generacional, de David Selvas (aprox.) cap amunt, el conjunt és impecable i d'una qualitat indiscutible, però els més joves sembla com si s'haguessin saltat totes les classes de veu, dicció i assimilats de la seva carrera, i es mostren incapaços d'esdevenir intel·ligibles en alguns casos. El segon element fallit és el llenguatge. No hi havia pressupost per a un corrector lingüístic en una superproducció? Ni tan sols hi havia ningú mínimament interessat per la llengua que ens hagués pogut estalviar agressions de l'ordre de l'"estic aquí" que li diuen al Joan Sala en el clímax emotiu del film?"

A aquesta observació hi afegeixo el barbarisme "els demés" i un ball en el tactament: una barreja sense solta de "tu", "vostè" i "vós". Una frase d'exemple: 

"Si no calles, et tallaré la llengua, la couré al foc i te la faré menjar. Vós decidiu".

És més que evident, doncs, la deixadesa en un ingredient tan valuós com és el llenguatge. Però el pitjor és que venguin el producte deixant clar que s'han abocat recursos en gairebé tots els fronts de la producció. Llastimós.     

dimecres, 5 de novembre de 2008

Una raó entre unes quantes

Avui he estat de bon humor des de les sis del matí.

We need to bring to a close this sad chapter in American history, and begin a chapter that passes the might of our military to the freedom of our diplomacy and the power of our alliances. And while we are at it, we can close down Guantanamo and we can restore habeas corpus and we can lead with our ideas and our values.”
Barack Obama, Richmond, VA, May 8th



Només per això ja m'alegro del resultat de les eleccions a la presidència dels EUA. 


dimarts, 4 de novembre de 2008

Les persones són les que fan els llocs inoblidables

Els ulls més blaus de la vall de Riu s'han aclucat per sempre. 











Noble
Instintiu
Treballador
Únic
Sociable



dijous, 23 d’octubre de 2008

KuPaKín-PaKín-PaKún Clac-Clac

Finalment m'he decidit a comprar-me unes congues de mida estàndard (conga i tumbadora Toca de Luxe Red), perquè les que tenia eren més petites del normal (de fet, eren un quinto i un requinto XP). 

Aquí us en deixo una mostra. Són precioses!

 






















 

dilluns, 20 d’octubre de 2008

La tardor ha arribat al paradís


No calen paraules...



























































dimarts, 14 d’octubre de 2008

Instint maternal

Gats i conills?



Ooooohhhhhhh!

divendres, 10 d’octubre de 2008

"Caguem més que follem"

Si és cert que als catalans ens diverteix l'escatologia, doncs jo sóc catalaníssima: em fa molt riure parlar de segons què, m'ho paso bomba. I per això he rigut amb aquest vídeo, que també coprotagonitza l'inigualable Albert Om, juntament amb la inesgotable Mercedes Milá. Memorable.


Oooommmmm!

De vegades a casa mirem El Club, un programa que fan a Tv3 a la tarda, i el comentem. Que si això, que si allò, que si aquest em fa riure, que si aquella no para de moure les mans... en fi, és una manera de passar l'estona com qualsevol altra, però no ho faig ben bé per gust. 

El problema és que m'he d'empassar gairebé tot el programa per no perdre'm el que realment m'interessa: l'entrevista que fa l'Albert Om cada tarda a algú. Sí, sí, per una entrevista sóc capaç de badallar durant la resta del programa.

Vaig descobrir la brillant manera que té d'entrevistar aquest completíssim periodista quan feia de director i presentador del programa radiofònic de RAC1 L'hora del pati. Procurava no perdre-me'n cap, d'entrevista. Exactament com ara. Per què? Doncs per diverses raons: 

1. Acostuma a estar rigorosament informat sobre la persona que té davant i les seves circumstàncies. Ja estic una mica cansada dels becaris que pregunten sense saber sobre què (amb tot el respecte pels becaris: jo també n'he sigut i sé en quines condicions es treballa...).

2. Mai, mai, mai falta al respecte a l'entrevistat; encara que no hi comparteixi les opinions o les creences. Pel que he anat observant, suposo que deu ser llaminer ridiculitzar l'entrevistat des de la posició de cert poder d'entrevistador, perquè molts passen aquesta ratlla. Però ell no ho ha fet mai.

3. Si comenta algun fet de la vida personal del convidat, ho fa de manera prudent, gens agressiva i gens ofensiva.

4. Sap improvisar i treure suc de situacions o respostes no previstes, és a dir, sap aprofitar les oportunitats i sortir-se del guió si això pot derivar a fer l'entrevista més interessant, amena o divertida.
  
5. Equilibra elogis i crítiques. Ni massa pilota ni massa punyent.

6. I un dels aspectes que trobo més difícils i entranyables: sempre (o gairebé sempre) hi ha un moment que acaba rient amb l'entrevistat, un moment de distensió i complicitat. Juga amb la ironia i, de vegades, amb l'humor de l'absurd, que és tan universal que li permet acostar-se més a l'altre.       

En definitiva, més que una entevista sembla que estiguis veient una conversa. Crec que és el millor que es pot dir d'aquest gènere o patró (o el que sigui) periodístic.

Aquí en teniu un exemple i aquí un altre. Que aprofiti.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Nostàlgia animada

Fent zàping he vist que un col·laborador d'un programa de la Cuatro ha aprofitat per fer publicitat d'un grup de música (suposo que del seu...) i que jo no coneixia: El Hombre Linterna. M'ha cridat l'atenció la barra amb què s'ho ha fet anar, m'ha caigut bé i ràpidament m'he abocat al Myspace però no ha sonat res i per això l'he cercat al Youtube. Llavors m'ha sorprès que un grup hagi dut a terme una idea que vaig tenir fa anys, quan tocava la guitarra en un grupet de poble...: tocar versions de tonades de dibuixos animats! 

D'entre aquestes cançons, n'hi ha una que m'agrada especialment per la melodia i perquè rítmicament és insuperable: D'Artacán y los tres mosqueperros.

 



Aquí teniu l'original:



dimecres, 1 d’octubre de 2008

Mercè salsera

Ja sé que han passat força dies des de les festes de la Mercè, però volia comentar la descoberta que vaig fer la nit del dia 23 de setembre a l'Arc del Triomf de BCN. De fet, hi vaig anar per veure això:


O sigui: unes congues. O més ben dit, com algú que en sap tocava unes congues. El perquè ja l'explicaré un altre dia... Concretament aquest conguero forma part de la Barcelona Big Latin Band, que van tocar a l'espai que he comentat més amunt. La big band completa:

 
Però el que realment em va impactar va ser la qualitat musical del grup que va tocar a continuació: La Sucursal S.A. Impressionants!  




I sobretot va ser guai perquè hi vaig anar amb les amiguetes!

dissabte, 20 de setembre de 2008

El geni dormilega

Ara que s'ha estrenat a Catalunya Vicky Cristina Barcelona (també, quin nom...), crec que és un bon moment per comentar la pel·lícula de Woody Allen que més m'agrada. I el més sorprenent és que no la vaig veure... fins ahir!

El film en qüestió es titula Sleeper (El dormilón en castellà) i és de l'any 1973. El que més em fascina és que aquell any el director nord-americà més entès pel públic europeu va imaginar algunes facetes del futur molt semblant a la situació actual; és, doncs, una pel·lícula visionària en moltes aspectes. Un exemple és aquest:
 




En aquest altre vídeo,el tràiler, en podeu veure més imatges:

dilluns, 1 de setembre de 2008

Weather Report amb Jaco Pastorius

Weather Report (òndia, aquí també hi són!) em van obsessionar durant uns quants anys de la meva joventut. I no m'estranya! Escoltant i veient això (del 1977, quan jo tenia 5 anyets) he arribat a tocar el cel amb els dits...


dimecres, 12 de març de 2008

El circ dóna per molt i els nens també...

Ergo, per què no ho ajuntem?




Escola de Circ Rogelio Rivel

dijous, 6 de març de 2008

Canto tot el que em molesta, i en finès

Una cantant del cor de gospel Carlit em va enviar aquesta perla, directament d'Hèlsinki:

dijous, 7 de febrer de 2008

(...)

Resulta que a la nova feina estic totes les hores davant l'ordinador i sóc d'aquelles persones que haig de variar d'activitat per no pansir-me.

O sigui que em veig obligada a fer un parèntesi en el manteniment d'aquest bloc. Fins quan? Doncs no ho sé, ja ho aniré veient...

Així doncs, fins aviadet!

dilluns, 4 de febrer de 2008

Trobar el teu lloc

Fa dies i dies que no escric al bloc, no perquè no en tingui ganes, sinó perquè he anat de bòlit. Sembla mentida com destarota un simple canvi de feina... i com acollona! Ho sabré fer? Tindré idees innovadores? M'entendré amb l'equip? I el pitjor de tot: seré capaç de matinar? Perquè fins ara tenia horari de tarda-nit i sortia a les 22 h.

El segon dia de feina puc afirmar que els dubtes s'han esvaït i crec que aquesta feina la puc fer, i bé. És una sensació tan sòlida, real i càlida! Espero estar-m'hi força temps.

dissabte, 19 de gener de 2008

Problemes de ser monolingüe

Un dia, en una plàcida classe de català, una alumna monolingüe castellanoparlant va preguntar com es deia arco iris en català. A la qual cosa vaig respondre que arc de Sant Martí. En aquell moment, a l'alumna se li va transformar l'expressió de la cara en una mena de ganyota infernal i em va etzibar en un to d'indignació absoluta: "¡Pero bueno!¿Y porqué le habéis cambiado el nombre?".



No responc de la cara que devia posar jo... El que sí que li vaig dir és això:

Anglès: rainbow
Francès: arc-en-ciel
Alemany: Regenbogen
Català: arc de Sant Martí
Castellà: arco iris

divendres, 18 de gener de 2008

Ratolinetes amb nata


Dues ratolinetes van caure en una galleda de nata i no en podien sortir; una de les ratolinetes va intentar sortir-ne, però no ho va aconseguir i es va ofegar. L'altra tampoc ho va aconseguir la primera vegada, però després s'hi va esforçar tant que va convertir la nata en mantega; i es va salvar.

Un dia vaig decidir que jo seria com aquesta altra ratolineta. I la veritat és que vaig veient que l'eforç ha valgut la pena.

dimarts, 15 de gener de 2008

Per molt que ho provi...

...no hi ha res a fer: no em surt!




I aquest encara menys:



Ei..., però... si és el Ronaldinho!

dilluns, 14 de gener de 2008

Tra-la-rà, la-rà, la-rà!

Confesso que tinc debilitat per la Contra de La Vanguardia, però la d'avui l'he trobada insuperable. L'entrevistat és Patrik Nils Juslinun, un neurocientífic que estudia la relació etre música i emocions. No diu res de nou, però són afirmacions empíriques. Diu coses com aquestes:

"(...) Una buena canción es la que nos sorprende. Es lo que denominamos expectativa musical. La melodía es mejor cuanto menos esperada sea la nota siguiente.

¿En qué sentido?

Cuanto menos previsible sean la estructura y las diversas partes de la melodía, más emoción logra suscitar en nosotros.

Por ejemplo.

Si escuchas una escala ascendente, esperas una nota ascendente también, pero, de repente, el compositor te sorprende con una tonalidad grave inesperada: ahí está la emoción y, por ende, la calidad musical".


dilluns, 7 de gener de 2008

'Ñoco, un llobaca que labai!'

Absolutely dancing!




diumenge, 6 de gener de 2008

El bicho pa tí

dijous, 3 de gener de 2008

'Bom ano'

LISBOA

"Digo:
"Lisboa"
Quando atravesso - vinda do sul - o rio
E a cidade a que chego abre-se como se do meu nome nascesse
Abre-se e ergue-se em sua extensão nocturna
Em seu longo luzir de azul e rio
Em seu corpo amontoado de colinas -
Vejo-a melhor porque a digo
Tudo se mostra melhor porque digo
Tudo mostra melhor o seu estar e a sua carência
Porque digo
Lisboa com seu nome de ser e de não-ser
Com seus meandros de espanto insónia e lata
E seu secreto rebrilhar de coisa de teatro
Seu conivente sorrir de intriga e máscara
Enquanto o largo mar a Ocidente se dilata
Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelmente construída ao longo da sua própria ausência
Digo o nome da cidade
- Digo para ver"

SOPHIA DE MELLO BREYNER