dimarts, 30 de desembre de 2008

Gospel

Amb aquest post començo la tirallonga de posts amb l'explicació sobre què vaig fer dia per dia a la deliciosa ciutat de Nova York. Ara bé, aniré endarrere: començaré per l'últim dia i recularé en el calendari.

NYC_29_DES_08

L'últim dia que vam passar a Nova York era diumenge. I com mana la tradició cristiana, vam anar a missa. Però una de ben diferent de les d'aquí... Una colla d'afroamericans (african american, com se'n diuen ells mateixos) ens van acollir a l'anomenada Canaan Baptist Church of Christ, situada al número 132 oest del carrer 116 de Harlem. 

De lluny es veia una aglomeració sobtada de gent en un punt del carrer. Era allà. Un cop davant la porta, vam veure que hi havia dues cues, bàsicament: la dels blancs (turistes) i la dels negres (locals). No explicaré com, però ens les vam enginyar per posar-nos a la cua dels locals (gràcies, Mai!) i així vam poder viure de ple la missa-espectacle gospel.

A l'altar-escenari hi havia: 
--> el/s predicador/s
--> una traductora de signes per a sords 
--> els músics: una coral composta per nou noies i sis nois, i un combo de piano, guitarra, baix i bateria.  











El que destacaria més de tot plegat són tres coses:
1. La coral (of course): que poca gent i quant de so!
2. El predicador o disc-jòquei verbal: movia els ànims com volia amb la intenció i la modulació del seu discurs. No sé què deia, però em va convèncer.
3. Els feligresos: com ho vivien! Espontàniament anaven responent les preguntes del capellà, l'animaven a seguir i feien crits d'"alheluiah", "oh yes", o "yes Lord, my Lord" amb una entrega i una passió absolutes. 

A banda de les pregàries i la música, omnipresent, hi va haver moments per felicitar l'aniversari o la graduació recent d'algú, i també per donar la benvinguda a les persones que veníem d'altres països: la dona que tenia al costat (que semblava sortida directament de la pel·lícula El color púrpura) em va agafar la mà i, mirant-me als ulls amb una ampli somriure, em va expressar paraules d'acolliment i fraternitat. I jo, mig tremolosa i emocionada per la música i l'ambient general, només podia dir-li "please to meet you, please to meet you, thank you, please to meet you..." amb llàgrimes als ulls.

En fi. Em sembla que no cal que m'allargui més. Va ser com un somni. Vaig intentar gravar un tema musical, però de seguida em van dir que no podia... i vaig haver d'apagar la càmera. Això és el que vaig enregistrar:


 

Aquesta és la sortida:














Encabat, extasiats, vam començar a caminar cap al metro. De camí cap a la parada, vam veure una botiga on venien peix fresc (com si fos un mercat) i te'l cuinaven al moment (llàstima que ens vam equivocar i ens van posar un peix fregit amb oli recremat...):











Encara mig en trànsit, vam perdre la noció del temps i... per poc perdem la mini-caravana que havíem contractat per anar a l'aeroport!!! Oh, my Lord...

dilluns, 29 de desembre de 2008

NYC_DES_08_1

El vídeo és d'una qualitat fatal, però és l'única manera que tenia de poder gravar una de les meves places preferides de Nova York, Bryant Park (Midtown Manhattan).

Com a la resta de llocs (estacions, supermercats, centres comercials, botiguetes de barri...), els estàndards de jazz inunden l'ambient.




Bryant Park, 29/12/08
9 am (hora local)

dissabte, 20 de desembre de 2008

Compadeixo els veïns...

Bé, doncs el ritme continua...












divendres, 19 de desembre de 2008

Descoberta

Ara mateix estic mirant al 33 la Nit de la Cultura Balear. I ara mateix acaba d'acabar la intervenció del grup Manel. Fins ara no m'hi havia fixat, però realment ara "m'ha llegao" (com diria el "amiguete" Santiago Segura).

Total, que m'he abraonat a Internet (m'encanta quan m'agafa aquest irrefrenable impuls i puc realitzar-lo!) i he trobat alguns comentaris sobre aquest grup (nou?). Per no repetir paraules ja dites, les copiaré aquí sota*:


"Ja fa dies que tot conspira lentament a favor d'aquest nou grup. Primer ho vaig llegir a l'Avui, després els vaig escoltar a la ràdio, una companya me'n va parlar... i poc a poc els sento a tot arreu. Vaig comprar-me el cd i sona diferent. Com es pot fer música moderna amb un ukelele? I quines lletres! Semblen d'aquelles que es fan ara, divertides, surrealistes... però quan te les escoltes millor hi descobreixes una càrrega de profunditat, no sempre prou agradable, però crítica i lúcida. I sonen de conya!
O sigui que apunteu-vos a la llista de fans."




"El viernes fui al fnac del illa a ver a Manel. Llegamos tarde, el concierto ya había empezado y estaba lleno de gente. Tan lleno estaba que Rita, Cris, Ciscu y yo nos tuvimos que poner detrás de una columna de unos 3 metros de diámetro que nos impedía ver el escenario. Al cantante lo veíamos por el reflejo en el vidrio de un cuadro colgado en la pared. A él y a su ukelele. Mi estado de ánimo era más bien bajo, y mis esfuerzos se centraban más que en escuchar la música en aceptar la melancolía, con argumentos del tipo: no se puede estar siempre alegre, intenta aceptarlo sin darle más vueltas, etc. Pero inevitablemente la música de Manel se fue filtrando en mi espacio mental, poco a poco. Miré las caras de la gente que me rodeaban, los movimientos suaves de sus cuerpos, la emoción de algunos de sus movimientos, sus expresiones felices y absortas. Y ya digo que yo no estaba para nada y menos para sonreír como un bobo, pero no pude evitar dar algún bailecito, cantar algún estribillo, aflorar alguna sonrisa. Y me acuerdo que pensé algo sobre la intimidad que en esos momentos compartíamos todos los oyentes. Una intimidad que se extendía en el espacio de la música de Manel.

La primera vez que escuché a Manel pensé en Pau Riba, y después en Jaume Sisa. Llevo días escuchando sus cuatro canciones del myspace: al marai dolorspla quinquenal i en la que el bernat se't troba, intentando descubrir otros matices en su tesitura musical. Busco en mi archivo de referencias y Rita me dice que a ella le hacen pensar en Antonia Font. Sus toques de guitarra, sus ritmos, sus temas y algunas de sus frases. También tienen algo de elegancia indie anglosajona al estilo de Pulp. Detecto algo de gospel en los coros de pla quinquenal. El ukelele es una clara referencia a la música hawaiana y los silbidos me hacen pensar en paisajes countries. Los beatles suenan también, pero muy deconstruídos. En las melodías de los instrumentos de viento encuentro a Sufjan Stevens. Y en al mar suenan palmas y el ritmo remite a la rumba, género que ya actualizaron en su momento grupos como Dusminguet


Manel tienen fuerza para que el público se identifique con lo que cantan y consiguen arrebatar cosas al espectador. Suena nuevos y viejos, un poco aristocrático y muy íntimos. Mi amigo Albert (prodigis del 2.0) me dijo que esto sonaba a indie mediterráneo, y la verdad es que tiene toda la razón. Pero en el fondo de sus canciones, y muchas veces en los coros, sigo encontrando a Riba y a Sisa, padres de la música catalana moderna (y recordad que quien interpreta no es traidor)."


------------------------------

*Només hi afegiria que el so de l'ukelele (d'això a Llatinoamèrica en diuen "guitarro") em recorda nítidament el so característic dels irlandesos/escocesos The Waterboys (en aquest cas, però, es tracta d'una mandolina). Recordeu el gran The fisherman's blues




FISHERMAN'S BLUES 86

dijous, 18 de desembre de 2008

Bon rotllo!

Aquest tema, tan difícil harmònicament, el van versionar els Two Cats pel Gospel, la meva coral de gospel preferida.

Hi ha de tot: ritme, veus gospel, ball... energia positiva a tope!

Visca el seu frankfurt

És que amb els de l'APM em pixo...!


diumenge, 14 de desembre de 2008

Fusió

Posu-vos uns bons cascos a les orelles o connecteu l'ordinador a uns bons bafles:






Dedicat al Gustau.

dimecres, 10 de desembre de 2008

El 10 de desembre de l'any 1948 l'Assemblea de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. 

He extret unes quantes dades de la web d'Amnistia Internacional secció Catalunya per rumiar-hi una mica... Aquí les teniu:

Al món, els drets humans continuen en risc per l'actuació de governs, gups armats, grans empreses. Ara que la Declaració Universal dels Drets Humans fa 60 anys, fem un repàs de la seva situació. Les dades que segueixen en són només una mostra.

Tot ésser humà té drets, SENSE DISTINCIÓ de raça, sexe, religió, opinió pública , origen nacional o social, posició econòmica, qualsevol altra condició. Tanmateix:

·                  La discriminació de les dones causa més víctimes que els conflictes armats

·                  Es la violació de drets humans més estesa, oculta i impune

·                  L’homosexualitat es persegueix a 70 països. En alguns es castiga amb la mort

·                  Al menys 15 països tenen lleis que discriminen les persones immigrants

 

Tota persona té dret a LA VIDA, A LA LLIBERTAT I A LA SEGURETAT

·                  Més de 10.300 persones han mort executades entre 2002 i 2007

·                  S’utilitza a població civil com a blanc legítim en els conflictes armats

·                  Desenes de milers de persones han estat víctimes de desaparició en los darrers 20 anys. “Segueixo endavant sense saber si el meu marit és viu o mort, si l’estan torturant o què li estan fent”, diu Elena Moreno, esposa de Mustafa Setmariam Nasar. Ciutadà d’origen espanyol desaparegut al Pakistan el 2005

 

Ningú serà sotmès a TORTURES ni a tractaments inhumans

·                  En al menys 81 països s’infligeixen tortures o maltractaments

·                  En la “guerra contra el terror”, es promou la tortura com a mètode per obtenir informació

·                   Es retornen persones a països on corren perill de sofrir tortura o maltractaments

·                  “Em van torturar amb descàrregues elèctriques, emen van arrencar dents i ungles, però no es van atrevir a matar-me… sense Amnistia Internacional, avui no seria viu”. Imran Exhibe, membre de la Societat per a l’Amistat Russo- Txetxena, detingut més de 12 vegades entre el 2000 i el 2005

 

Tota persona acusada té dret a un JUDICI JUST  i a no ser DETINGUDA NI PRESA DE MANERA ARBITRÀRIA

·                  Moltes persones romanen recloses durant llargs períodes sense ésser jutjades, d’altres són condemnades en judicis sense garanties

·                  A Guantànamo més de 800 persones han estat recloses durant anys, sense judici, sense advocats i sense saber de què se les acusava 270 encara hi són

 

Llocs amb màgia

Segur que sabeu de què parlo. Hi ha llocs que tenen màgia. Concretament n'hi ha un on sempre hi ha bona gent, bon menjar i bona música.