diumenge, 30 d’agost de 2009

Casualitat o causalitat?

¿És casualitat que decidís venir justament a aquest alberg? ¿És casualitat que m'hi trobés persones que, per ser com són, m'han ajudat a confiar una miqueta més en mi mateixa i en els altres? Si la meva tria hagués estat una altra, no hauria conegut aquestes persones ni aquest indret, però n'hauria conegut d'altres, no? I les experiències també haurien pogut ser 100% positives, no? O potser no? Casualitat? Causalitat? Qui sap...

Banda sonora: Treu banya, de Gerard Quintana.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Avui

Avui ha sigut un dia rodó. Sóc en un alberg de Llançà i he esmorzat amb una companyia agradabilíssima: un dels nois que porta l'alberg i la seva xicota (gràcies per la simpatia!).



La meva idea era fer el camí de ronda fins a Colera, però feia un vent que tombava. I abans de quedar tocada per la tramuntana i acabar cavil·lant quina és l'essència de la beixamel, he decidit baixar a una microcala arrecerada.



A la tarda he estat connectada a Internet (és fantàstic que hi hagi wi-fi!) i després de descansar he passat el vespre en una altra cala, veient la posta de sol, com faig cada vespre des que he arribat aquí.







I ara, reposada i hidratada, escric aquest post a la sala llarga de l'alberg.



Oi que no demano massa per estar bé?

Banda sonora: Janis Joplin (quants any feia!), Manel, Pastora, Sisa, i Stevie Wonder i el seu funky "setentero".

Josep Puntí al 'Diari de Girona'

Perquè vegeu que no exagero, penjo la foto que he fet de la crítica sobre el concert de Josep (Adrià) Puntí que ha sortit avui al Diari de Girona.

Així no es pot llegir, però suposo que si us la descarregueu la podreu llegir bé.

divendres, 28 d’agost de 2009

Josep Puntí: "Dedico aquesta cançó al meu germà, al cel sia, Adrià Puntí"



Segons el Puntí, a mig concert va començar el concert. Això vol dir que tot i que jo arribés 10 minuts tard, no em vaig perdre el començament. No obstant això, m’hauria agradat veure l’inici.

El que vaig veure ahir a la nit em va tranquil·litzar més que cap altra cosa. Jo ho receptaria a qualsevol persona que es trobi malament o passi per un mal moment: aneu a veure el Josep Puntí! Jo sabia a què anava (o això creia) però el que no sabia és els efectes que va provocar en mi ser testimoni d’allò.

I dic “allò”, paraula tan genèrica, perquè no en trobo cap altra que defineixi l’espectacle que ens va oferir la banda més estranya que he vist. Puc explicar-ho des de dues perspectives: la constructiva o la destructiva. Provaré de barrejar-les, perquè les sensacions es barrejaven.

Dalt de l’escenari hi havia una mena de mantis religiosa amb gepa, abraonat sobre un piano de cua i acompanyat per 5 tarzans (una guitarra elèctrica, dues d’electroacústiques, un guitarró cubà i una harmònica), que li seguien el rotllo gratant cançons de dos acords. Tots a l’unisò. És a dir,que allò era un assaig de borratxos de 20 anys dels que estan aprenent a tocar. Això sí, anaven tots amb barret i les camises mig descordades, com si fos el súmmum de l’home sexi:

  1. Un anava amb rastes, un barret tipus Napoleó, ulleres de sol i la boca badada com empanat.
  2. Un altre anava amb grenyes arrissades i una camisa blanca que li donava un aire eivissenc, evidentment mig descordada.
  3. Al fons hi havia un tímid quiet amb la seva elèctrica, mig camuflat.
  4. A la dreta, un negre (cubà?) vestit tot de blanc.
  5. L’harmonicista anava omplint el que podia seguint els senyals del jefe mantis.

“Us esteu avorrint?” Cap resposta. Llavors la mantis s’enfada amb el públic per la poca motivació (estem com descol·locats, ¿és el que busca?) i fa veure que es fot una palla, es menja el micro, ens fa botifarra i se’n va a xerrar amb els tarzans i els diu coses com: “Patoso! A los patosos hay que eliminarlos” o “Vols anar a prendre algu?” o “A veure quina hora és?”.

La gent riu i se’n riu, d’altres li diuen que canti, i de fet ho volem, desitgem que canti i l’animem, que es deixi de burrades. Llavors ell enceta un tema conegut, però a la segona frase (potser se li ha oblidat la lletra?) escup: “Buenu, si no seguiu, aneu a prendre pel cul, eh!”. Llavors va tocant cosetes al piano, els acompanyants el van seguint, es queden penjats d’un ritme durant minuts i mai passen de dos acords.

Fins que se’n cansa i comença a plorar (o ho fa veure?), el públic el xiula, ell s’aixeca i baixa a xerrar amb la gent del públic: “Ei, pugeu, a veure si ho podeu fer millor, va!”, es morreja amb les ties que vol. El públic el va seguint, alguns ens aixequem. On va? La gent el filma, el retrata, però des d’una distància prudencial, no fos cas que se’ls adrecés directament... És un mono de fira? Ho fa veure? Li agrada? D’una banda, és la riota del jovent de per aquí dalt, que l’insulten i el menyspreen, però de l’altra, hi ha una sèrie d’incondicionals que se saben les lletres de les cançons i li demanen amb tendresa que canti, que canti, i quan ell arrenca, li van donant ànims perquè continuï, que el volem sentir; però ell s’atura, plora (o ho fa veure?) i es penja en un ritme de dos acords que dura minuts i minuts... Llavors la gent es queixa i el xiula i ell torna a baixar al públic, s’asseu davant meu i demana a la filera de gent si ha sonat bé, li diuen que sí, que molt bé i a ell li agrada que li facin la pilota (per què la gent és tan pilota?).

Jo em tranquil·litzo perquè veig que està pitjor que jo. Però em queda la incògnita: no hi és tot o ho fa veure? No ho vaig poder esbrinar. Fa el que li dóna la gana, això sí, i és gratificant veure algú que se salta les normes de cortesia preestablertes. No ho sé. Només sé que amb alguna de les frases que va cantar se’m va posar la pell de gallina i això ja va valer la pena.

Tornant cap al cotxe passo per altres concerts, però em semblen tan lleugers i

Intranscendents que decideixo anar-me’n a dormir sabent que quan em trobi malament sempre puc anar a veure el doctor Puntí i se’m passaran les penes.

dijous, 27 d’agost de 2009

Primeres fotos de l'última escapada

Constatació: en una cala de Llançà he vist més peixos que al Peloponès. No a la sorra, esclar, sinó al mar. Per tant, si algú vol fer snorkel, no cal que marxi gaire lluny... Ara bé, no he vist res millor que les profunditats de Menorca. Llàstima que no pugui dir cap nom de cap cala. Tinc memòria de peix (3 segons, diuen). Parlant de peixos, diria que avui he vist orades i uns que fan molta gràcia perquè sembla que es camuflin, anomenats cabot anglès. Ja acabo, que el Festival Acústica m'espera. ¿Arribaré a temps de veure el Josep (Adrià) Puntí? Demà més...







diumenge, 23 d’agost de 2009

Últimes descobertes musicals

Ahir dissabte vaig anar expressament fins a Tarragona a veure la final del I Concurs Internacional de Cantautors Olga Xirinacs. (Per saber més d'Olga Xirinacs, aneu aquí i aquí.) El grup guanyador del certamen va ser La Rateta que Escombrava l'Escaleta, la nineta dels meus ulls des que els vaig veure per primera vegada a la Vila de Gràcia.



Ofereixen un espectacle tipus cabaret, irònic, fresc i sensual que recomano 100% a tothom i totdon. Per cert, el dia 29 de setembre (dimarts??) tocaran a les 21 h al Santutxo (Provença, 571, metro Encants), un concert amb el qual tancaran la gira mundial estiuenca.

Va ser una nit màgica, i a més, abans de donar els guardons, va cantar Clara Andrés, una cantautora valenciana sense els aires que acostumen a gastar els cantautos, amb veu de vellut i música dolça. També en podeu consultar l'original pàgina web.

En definitiva, sembla que a més a més dels Antònia Font, Roger Mas, Sanjosex, Angelina i els Moderns , Üt , Taima Tesao o Manel, entre altres, va sorgint música de qualitat a casa nostra en forma de propostes ben diferents les unes de les altres. Varietat de qualitat en català, bona notícia.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Estels











He vist els estels des del meu nou piset per primera vegada... Nit i silenci.

dilluns, 17 d’agost de 2009

Planeta Bressol

Al planeta Bressol hi ha quatre bípedes i un quadrúpede de mida petita. Dos dels bípedes manen i els altres dos obren i tanquen portes i portetes, endrecen objectes i cuinen per a tothom. El quadrúpede es fa el xuleta, una actitud que li ha costat la salut en algun moment.

L’ocupació principal d’aquesta població és, a banda de mantenir els bressols en condicions, embastar històries i historietes i anar cosint els dies un rere l’altre, sota el cel assolellat o esguardats per les estrelles silents.

diumenge, 2 d’agost de 2009

Κάθαρσις

"Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern, i també és coneguda com "l'alliberament de les passions". Prové del terme grec Κάθαρσις, que significa purga o purificació. El concepte de catarsi té profundes arrels antropològiques i a partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, a la medicina, la tragèdia grega, la psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure". (Viquipèdia)

Me n'aniré a Grècia!