dimarts, 13 de desembre de 2011

Impressions de Viena

Què puc dir de Viena que no se sàpiga? Suposo que res, o sigui que em limitaré a apuntar quatre impressions que m'he endut d'aquesta ciutat silenciosa i fer notar alguna curiositat.

1. Dic que és una ciutat silenciosa perquè la gent parla en veu molt baixeta i he arribat a sentir dir que els gossos no borden... Això deu formar part del civisme cristal·lí d'aquí, cosa que explica el punt dos:

2. Hi ha serveis que aquí no funcionarien, per exemple:
- al metro hi ha revistes a l'abast dels ciutadans per fer més amè el viatge (però ningú se les endú!).














- als fanals del carrer hi ha penjades unes bosses de plàstic en què hi fiquen els diaris, que es poden agafar i es paguen en una mena de guardioleta (i ningú se'ls endú sense pagar!)













- la gent aparca la bicicleta deixant-la arrepenjada en algun lloc del carrer sense lligar (i ningú la roba!)

- tenen el costum de treure's les sabates per entrar a casa i fins i tot les deixen a la catifa d'entrada, al replà (i ningú se les endú!).


3. Els joves són educats a l'antiga: posen l'abric a les noies, els obren la porta perquè passin abans... Si han de sortir de festa, abans queden a casa d'algú per beure i sortir ja entonats, però sense estridències. Són unes festes tranquil·les, en les quals mentre xerren ben mansament van buidant les ampolles de vi, moscatell, rom, etc. Llavors ja tenen el somriure ben col·locat i van al local de torn.

4. Els dies prenadalencs són molt viscuts a la ciutat: a cada barri hi ha un mercadet de Nadal per on la gent passeja mentre pren un punch, una beguda feta a base de vi calent amb herbes... Ben agradable!












































dissabte, 22 d’octubre de 2011

Avorriment als FGC

Quan 1/4 d'hora es fa llarg i no tens ni llibre, ni agenda, ni diari, ni càmera de fer fotos..., doncs recordes que tens un mòbil que fa fotos, i au...
























divendres, 7 d’octubre de 2011

Vic nocturn

Hi ha gent molt mona pel món que acull a casa seva perquè sí noies desorganitzades… Gràcies, JM&família!























































































dimecres, 14 de setembre de 2011

...

dimecres, 31 d’agost de 2011

Clausura de Prada

Com que sóc d’efectes retardats, cap al final de l’estada a Prada vaig adonar-me que el moment en què més et comunicaves amb la gent era a les festes nocturnes; com a bona novella, al principi em vaig centrar en els cursos, després ho vaig intentar fer tot (buf!) i seguidament vaig tornar a centrar-me en el curs pel qual em vaig matricular a l’UCE: el Republicanisme.

De les tres xerrades sobre el tema, la més interessant per mi va ser la primera, impartida per David Casassas, que abordava la teoria i la filosofia de la tradició republicana i en descrivia les aplicacions reals.

Per resumir-ho, puc dir que va explicar que la tradició del Republicanisme es basa en quatre eixos:

  1. Una descripció particular del món, en què es té en compte aspectes com les simetries de poder, els vincles de dependència, etc.
  2. La noció de llibertat, entesa com a absència de dominació, de la qual penja la noció de poder.
  3. Una teoria de govern: una opció política d’articulació d’institucions que articulin la vida social de manera no arbitrària.
  4. Una visió determinada de la cultura cívica, que conté idees de control del govern i annexa a l’intent d’articular les institucions perquè garanteixin la llibertat.

De tot això, jo destacaria com a aspectes definitoris del republicanisme:

- El pes que dóna a la cultura cívica: cal articular formes per assolir la rendició pública de comptes dels individus que estan en les institucions, els trusters (algú en qui s’ha confiat). Cal obrir les portes als moviments socials des d’un patriotisme civil.

- La importància de la independència socioeconòmica de l’individu com a garantia social i base de la seva llibertat.

M’hauria agradat aprofundir una mica més en tota aquesta presentació teòrica, però a la resta de sessions ja van passar a explicar fets polítics concrets, amb noms i dates impossibles de recordar...

Bé, com a mínim ha estat un bon tast de cultura republicana!

diumenge, 21 d’agost de 2011

Avui només fotos

Llit:










Canigó:











Detalls del mercadillo de Prada:



























































Detalls singulars de Vallestàvia, poblet singular que vam visitar ahir al vespre:























Excursió d'avui a la cascada de Sant Vicenç:


divendres, 19 d’agost de 2011

Dies (massa) plens

Sembla mentida, però el segon dia d'UCE ja estàvem tots esgotats... excepte els veterans, que ja saben que cal prendre-s'ho amb calma. Ahir vaig decidir deixar-me portar per l'interès que em despertaven el seguit d'activitats que hi havia, i em vaig trobar a les 12 de la nit sense haver tingut cap moment de pausa:

De 9 a 12 h: Curs de filosofia política “La fi de l’Europa moderna”. Per no haver tocat la filosofia des de COU vaig seguir la sessió prou bé…(A aquestes hores no em veig amb cor de comentar la xerrada, ja veurem si més endavant ho acabo fent!)

De 12 a 13.30 h: Acte commemoratiu de Joan Maragall, amb la presència de la consellera d’Ensenyament i l’exalcalde Pasqual Maragall. Conclusió: o tornaré als actes commemoratius, massa protocol·laris per després de tres hores d’estar concentrada...

De 13.30 a 14 h: dinar

De 15 a 18 h: Moment de desconnectar l’intel·lecte i de conèixer gent: excursió per la serra de Fillols, una caminadeta guiada suau, apta per a qualsevol caminaire o no caminaire.

De 18 a 19 h: Vaig portar a la pràctica una tàctica poc recomanable: em vaig quedar al passadís per poder veure la presentació de dos llibres i un recital poètic traient el nas des de la porta (fer això és fatal! No veus res en concret i t’ho perds tot una mica). Descobreixo l’Associació dels Joves Escriptors en Llengua catalana, que fan una tasca molt interessant.

De 20 a 21 h: sopar

De 12 a 23 h concert al poble amb una mica de blues

De 23 a 24 h: gran cinema (de culte) de l’any 27 amb “Berlín, simfonia d’una gran ciutat” (Walther Ruttman), exponent de l’auster expressionime alemany (m’estalvio de fer-ne comentaris, que podeu llegir aquí i aquí): 24 hores a Berlín dels anys 20 reduïdes a una hora, sense paraules i amb una música tètrica d’acompanyament constant (mitja platea dormia als 5 minuts), i es tracta d’una veritable mostra de la vida ciutadana de l’època.

I fins aquí, tot molt interessant, però jo amb un col·lapse important que m’ha portat a fer un parèntesi de relax, que demà continuarà! Tot i així, no he trobat el moment de tornar al riu...

A veure si demà... (jeje, trobaré el moment?).

Pel que fa a avui, ha estat un dia tranquil i socialitzador: al matí he repetit amb en Martí Boada (vegeu l'entrada anterior) i després relax fins a la nit, quan he conegut més gent que en els does dies que porto aquí... I ara... a treure el nas a la festa que s'ha organitzat a baix! (Ja aviso que duraré poc...).


dimecres, 17 d’agost de 2011

Som arribada!

Després d'una arribada una mica accidentada (vegeu l'entrada anterior), per fi he trobat un moment de repòs per escriure quatre coses. Sóc a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), un lloc on mai havia pensat que hi acabaria anant...
És un lloc ben especial bàsicament perquè hi ha la muntanya del Canigó present en tot moment com demanant de ser pujat, perquè Prades (i la Catalunya Nord en general), perquè és un lloc on el català hi té un lloc un xic estrany i perquè l'organització té un no-sé-què de familiar que fa que tot sigui flexible (aquesta és la manera amable de dir que l'organització és relaxada, que alhora és una manera amable de titllar-la...).

A banda de l'Anna, que m'esperava des de primera hora de la tarda (santa paciència!), sense esprerar-m'ho gaire m'hi he trobat cares conegudes: en Jordi, un conegut de Barcelona, i l'Ester una col·lega de feina que hi imparteix classes de català a l'UCE des de fa 6 anys.

Només destacaré tres coses del dia d'avui:

1. La xerrada del doctor Martí Boada (gran comunicador, per cert, tal com m'havien comentat algunes companyes ambientalistes), que en la seva sessió ha parlat, entre altres coses de:

- la dèria d'alguns ecologiestes "d'idealitzar el paisatge no tocat", l'analfabetització que comporta la cultura urbana i que porta a una animadversió cap al sector primari (llegeixi's els típics barcelonins que es queixen de la pudor dels porcs, del raucar de les granotes, de les pastures del camps..., com si no mengessin embotits, ells!)

- el catastrofisme dialèctic que porta a "l'efecte criptonita", és a dir: comunicar espantadorament provoca que el receptor miri cap a una altra banda i desconnecti; per tant, atenció a dir als nens que si no reciclen s'etan carregant el planeta, és massa responsabilitat per a ells!

2. Taller pràctic de castells. Els Castellers del Riberal, de Perpinyà, han tingut l'amabilitat de fer aquest taller presentat per Guillem Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, amb qui he comentat la curiositat dels Govindes, les torres humanes de Mumbai. Els Castellers de Vilafranca són ara mateix a l'Índia amb ells i aquí expliquen la seva experiència. Us deixo una fotografia d'un efecte col·lateral del taller sobre la meva persona:














Això d'agenollar-se amb gent a sobre les espatlles és una miiiiica dolorós..., però val la pena! He pogut comprovar que un castell es tracta d'un entramat de braços i cossos que es disposen responent a un joc de repartiment de forces i a un esforç col·lectiu: sense els altres no t'aguantes! Una gran experiència per passar calor, suar i...

3. ...després banyar-se al riu La Tê, aquí a la vora :)



















I encara queden coses per avui: més xerrades, sopar, concert al poble i sessió de cinema. Algú ha vist Alarma a l'Exprés, d'Alfred Hitchcock? Jo que em pensava que les havia vistes totes, d'ell...

dimarts, 16 d’agost de 2011

Maneres de provocar imprevistos sense esforç

Us sembla que el dia a dia és avorrit? Trobeu que tot és massa lineal? Aquí començo una sèrie de posts (a veure quant duren...) en què us dono alguns consells per fer la vida una mica més... moguda. I sense esforç!

Mireu: és tan senzill com equivocar-se. Per exemple, si heu d'agafar un autobús a les 13 h, equivoqueu-vos d'hora, i estigueu ben segurs que en realitat surt a les 16 h. Llavors, us veureu immersos en tota una sèrie d'esdeveniments inesperats i impensats que faran que la vostra vida sigui més intrèpida.

Pot passar que intenteu agafar el segon bus, que us havien dit que sortia a les 19 h, però que no el trobeu perquè... ha sortit a les 8 am! I després de voltar i preguntar i no veure'l enlloc (i de trencar-vos el cap intentant entendre per què no hi és), podeu trobar un conductor francès que us farà el favor d'acostar-vos allà on aneu (justament!). Però també podeu pensar que això és massa fàcil i decidiu agafar el cotxe i anar tirant fins a un lloc on no heu estat mai... Embolica que fa fort...!

Bé, amics, aquest és el primer capítol sobre com animar els vostres dies sense esforç... Espero que n'hagueu pres bona nota! ;-)


dissabte, 23 de juliol de 2011

A veure si algú reconeix el lloc...

divendres, 15 de juliol de 2011

Pegasus? Sí, sí, Pegasus

Tot i que em vaig perdre els concerts mínimament interessants que hi va haver a Sant Cugat per Festa Major, n'hi va haver un que per sort el vaig pescar, quin moment tan nostàlgic!

La cosa és que Pegasus encara existeix!

divendres, 8 de juliol de 2011

Rasca, rasca...

"Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor".

Quimi Portet, "Un altre jo", dins Cançoner electromagnètic


Tota la lletra:

Rascant per trobar un altre jo,
esperant que sigui millor,
demano ajut a deïtats
que mai ningú m´ha presentat.

Si no tinc res per compartir,
no sé què hi faig en el teu món;
aquest no és el millor moment,
però és l´únic moment que ara tinc.

El ferro del fred d´un hivern massa dur,
l´enyorada flama de l´amor perdut,
la por d´estar a prop i lluny de tu.

Dóna´m la força que no tinc,
fes primavera la tardor,
encara que ara tingui por,
encara que jo no sóc jo.

No em costa demanar perdó,
és fàcil i no porta enlloc;
no crec que sigui això el que vols,
estranya gent els penitents.

Encara que ara tingui por,
encara que jo no sóc jo,
dóna´m la força que no tinc,
fes primavera la tardor.

Si no tinc res per compartir,
quatre buides cançons d´amor;
rascant per trobar un altre jo,
esperant que sigui millor.

dimecres, 9 de febrer de 2011

"Però jo tinc la sensació...

...que la gent pren decisions en funció del que ha patit, calculant el que pot patir , patint per si s'equivocarà. Desfes-te de tots els teus temors com si et descordessis el vestit i allà on caigui el pots abandonar com les serps que canvien de pell"


"La vida premia els que busquen un
camí sense marcar"

M'agrada el punt filosòfic de Mazoni, la senzillesa de cantautor sense pretensions, que s'equivoca tocant un piano de cua davant del públic i riu...

Petit gran concert, sí senyor!

Íntim...











...i en un lloc preciós, que no és una església...























I mira, de passada em va treure el mal regust que em va deixar la pel·lícula Mil cretins (adaptació de Ventura Pons de contes de Quim Monzó). Aquí en podeu llegir una crítica ben encertada.