diumenge, 9 de desembre de 2012

'Una pistola en cada mano', comèdia subtil, de traç fi

No sé ben bé com vaig arribar a la pel·lícula Ficció, de Cesc Gay, però el fet és que després d’haver vist aquest film que explica tan bé el que no se sol explicar amb paraules, allò que passa sense que es noti, em vaig enganxar a l’estil del director i coguionista.

A Una pistola en cada mano és al revés: escrita amb molt mala llet però des de la comèdia, la gràcia es troba en allò que diuen els personatges, homes i dones en la crisi dels 40 en plena crisi global: “Yo soy un desgraciado global”, diu Eduard Fernández en un moment donat. Són persones que es troben en situacions més o menys difícils o fàcils, depèn de amb què es compari... Una part de mi hi era, allà, a aquell lloc on s'arriba i no era així: i és que "no te dan ni un manual de instrucciones".




Amb aquesta pel·li i A la ciutat ha aconseguit que l’hagin comparat amb Woody Allen. Alguna coseta hi ha, com ara el tractament dels diàlegs, la construcció d’uns personatges que ens mostren les seves neures particulars amb tota naturalitat i una cosa que m’encanta: reconèixer els llocs on es graven les escenes: la Diagonal, el Turó Parc, el carrer Princesa... Ah, i aquests diàlegs nus, amb silencis, dubtes, sense aquella banda sonora musical tan sobreutilitzada en el cinema, que et condueix el pensament. Aquí zero música, només entre escena i escena, que gran, que difícil!

La qüestió és que trobo que amb aquesta pel·lícula el nivell no ha baixat, però sempre em quedaré amb aquella Ficció tan intensa. I amb l’experimentalíssima VOS.

No em cansaré d’anar-ho dient: aquí tenim talent!

dimarts, 20 de novembre de 2012

El plaer de no llegir o per què no començaré el pròxim llibre que em disposi a llegir


Fase 1. Adolescència- joventut
Sempre em passava que quan un llibre m'atrapava de veritat el devorava sense miraments en temps rècords. Així vaig llegir novel·les, novel·letes i novel·lasses compulsivament. Aaaahhhh, era tan excitant!

Fase 2. Joventut avançada
Sovint em va començar a passar que quan un llibre m'absorbia ja no tenia tanta pressa per tancar-ne la contraportada. M'interessava més degustar el text com si el mastegués. De fet, amb algun llibre dels darrers anys amb el qual em va succeir això, veia que en dosificava la lectura, cada vegada amb més espai entre lectura i lectura: "Que no se m'acabi aquest plaer!", pensava. Fins aquí, tot normal.

Fase 3. Ara (em nego a posar-hi cap altre títol...)
Amb l'últim llibre, deliciós, que tinc entre mans (no entre les mans, i ara sabreu per què) m'està passant que no el vull acabar, de tant que m'agrada. I la distància temporal entre lectura i lectura es va allargassant d'una manera llargament llarga...

Fase 4. Més enllà
Crec que el pròxim llibre que em disposi a llegir ni tan sols el començaré. Així sempre estaré esperant la pròxima dosi de plaer literari (que, com ja deveu imaginar, no arribarà). I..., això diria que ja no es tan normal, no trobeu?




dilluns, 17 de setembre de 2012

Corrent de nit

Sola. A les fosques. L'acompanyaven el cric-cric suau dels grills i el dring-dring sord de les arracades. Corria i corria sense cansar-se, i la dringadissa i la grilladissa es barrejaven amb els seus pensaments, cada vegada més assossegats. Un cop els pensaments lliscant, les idees van començar a aparèixer, en la solitud de la nit. Durant una estona, un acompanyant salvatge, després de creuar el camí de sobte, la va acompanyar gairebé al mateix ritme. Era la primera vegada que corria en paral·lel a un porc senglar, curiós company de viatge.

Ben pensat, no estava tan sola: ella mateixa, els grills, les arracades, el bosc, el porc. Una troupe ben curiosa!