diumenge, 9 de desembre de 2012

'Una pistola en cada mano', comèdia subtil, de traç fi

No sé ben bé com vaig arribar a la pel·lícula Ficció, de Cesc Gay, però el fet és que després d’haver vist aquest film que explica tan bé el que no se sol explicar amb paraules, allò que passa sense que es noti, em vaig enganxar a l’estil del director i coguionista.

A Una pistola en cada mano és al revés: escrita amb molt mala llet però des de la comèdia, la gràcia es troba en allò que diuen els personatges, homes i dones en la crisi dels 40 en plena crisi global: “Yo soy un desgraciado global”, diu Eduard Fernández en un moment donat. Són persones que es troben en situacions més o menys difícils o fàcils, depèn de amb què es compari... Una part de mi hi era, allà, a aquell lloc on s'arriba i no era així: i és que "no te dan ni un manual de instrucciones".




Amb aquesta pel·li i A la ciutat ha aconseguit que l’hagin comparat amb Woody Allen. Alguna coseta hi ha, com ara el tractament dels diàlegs, la construcció d’uns personatges que ens mostren les seves neures particulars amb tota naturalitat i una cosa que m’encanta: reconèixer els llocs on es graven les escenes: la Diagonal, el Turó Parc, el carrer Princesa... Ah, i aquests diàlegs nus, amb silencis, dubtes, sense aquella banda sonora musical tan sobreutilitzada en el cinema, que et condueix el pensament. Aquí zero música, només entre escena i escena, que gran, que difícil!

La qüestió és que trobo que amb aquesta pel·lícula el nivell no ha baixat, però sempre em quedaré amb aquella Ficció tan intensa. I amb l’experimentalíssima VOS.

No em cansaré d’anar-ho dient: aquí tenim talent!