Màncush

Impressions de Viena

2011-12-13T01:05:00.006Z

Què puc dir de Viena que no se sàpiga? Suposo que res, o sigui que em limitaré a apuntar quatre impressions que m'he endut d'aquesta ciutat silenciosa i fer notar alguna curiositat.

1. Dic que és una ciutat silenciosa perquè la gent parla en veu molt baixeta i he arribat a sentir dir que els gossos no borden... Això deu formar part del civisme cristal·lí d'aquí, cosa que explica el punt dos:

2. Hi ha serveis que aquí no funcionarien, per exemple:

- al metro hi ha revistes a l'abast dels ciutadans per fer més amè el viatge (però ningú se les endú!).

- als fanals del carrer hi ha penjades unes bosses de plàstic en què hi fiquen els diaris, que es poden agafar i es paguen en una mena de guardioleta (i ningú se'ls endú sense pagar!)

- la gent aparca la bicicleta deixant-la arrepenjada en algun lloc del carrer sense lligar (i ningú la roba!)

- tenen el costum de treure's les sabates per entrar a casa i fins i tot les deixen a la catifa d'entrada, al replà (i ningú se les endú!).

3. Els joves són educats a l'antiga: posen l'abric a les noies, els obren la porta perquè passin abans... Si han de sortir de festa, abans queden a casa d'algú per beure i sortir ja entonats, però sense estridències. Són unes festes tranquil·les, en les quals mentre xerren ben mansament van buidant les ampolles de vi, moscatell, rom, etc. Llavors ja tenen el somriure ben col·locat i van al local de torn.

4. Els dies prenadalencs són molt viscuts a la ciutat: a cada barri hi ha un mercadet de Nadal per on la gent passeja mentre pren un punch, una beguda feta a base de vi calent amb herbes... Ben agradable!

Avorriment als FGC

2011-10-22T23:16:00.004Z

Quan 1/4 d'hora es fa llarg i no tens ni llibre, ni agenda, ni diari, ni càmera de fer fotos..., doncs recordes que tens un mòbil que fa fotos, i au...

Vic nocturn

2011-10-07T13:39:00.008Z

Hi ha gent molt mona pel món que acull a casa seva perquè sí noies desorganitzades… Gràcies, JM&família!

...

2011-09-14T22:23:00.002Z

Clausura de Prada

2011-08-31T17:15:00.001Z

Com que sóc d’efectes retardats, cap al final de l’estada a Prada vaig adonar-me que el moment en què més et comunicaves amb la gent era a les festes nocturnes; com a bona novella, al principi em vaig centrar en els cursos, després ho vaig intentar fer tot (buf!) i seguidament vaig tornar a centrar-me en el curs pel qual em vaig matricular a l’UCE: el Republicanisme.

De les tres xerrades sobre el tema, la més interessant per mi va ser la primera, impartida per David Casassas, que abordava la teoria i la filosofia de la tradició republicana i en descrivia les aplicacions reals.

Per resumir-ho, puc dir que va explicar que la tradició del Republicanisme es basa en quatre eixos:

Una descripció particular del món, en què es té en compte aspectes com les simetries de poder, els vincles de dependència, etc.
La noció de llibertat, entesa com a absència de dominació, de la qual penja la noció de poder.
Una teoria de govern: una opció política d’articulació d’institucions que articulin la vida social de manera no arbitrària.
Una visió determinada de la cultura cívica, que conté idees de control del govern i annexa a l’intent d’articular les institucions perquè garanteixin la llibertat.

De tot això, jo destacaria com a aspectes definitoris del republicanisme:

- El pes que dóna a la cultura cívica: cal articular formes per assolir la rendició pública de comptes dels individus que estan en les institucions, els trusters (algú en qui s’ha confiat). Cal obrir les portes als moviments socials des d’un patriotisme civil.

- La importància de la independència socioeconòmica de l’individu com a garantia social i base de la seva llibertat.

M’hauria agradat aprofundir una mica més en tota aquesta presentació teòrica, però a la resta de sessions ja van passar a explicar fets polítics concrets, amb noms i dates impossibles de recordar...

Bé, com a mínim ha estat un bon tast de cultura republicana!

Avui només fotos

2011-08-21T21:47:00.007Z

Llit:

Canigó:

Detalls del mercadillo de Prada:

Detalls singulars de Vallestàvia, poblet singular que vam visitar ahir al vespre:

Excursió d'avui a la cascada de Sant Vicenç:

Dies (massa) plens

2011-08-19T22:56:00.004Z

Sembla mentida, però el segon dia d'UCE ja estàvem tots esgotats... excepte els veterans, que ja saben que cal prendre-s'ho amb calma. Ahir vaig decidir deixar-me portar per l'interès que em despertaven el seguit d'activitats que hi havia, i em vaig trobar a les 12 de la nit sense haver tingut cap moment de pausa:

De 9 a 12 h: Curs de filosofia política “La fi de l’Europa moderna”. Per no haver tocat la filosofia des de COU vaig seguir la sessió prou bé…(A aquestes hores no em veig amb cor de comentar la xerrada, ja veurem si més endavant ho acabo fent!)

De 12 a 13.30 h: Acte commemoratiu de Joan Maragall, amb la presència de la consellera d’Ensenyament i l’exalcalde Pasqual Maragall. Conclusió: o tornaré als actes commemoratius, massa protocol·laris per després de tres hores d’estar concentrada...

De 13.30 a 14 h: dinar

De 15 a 18 h: Moment de desconnectar l’intel·lecte i de conèixer gent: excursió per la serra de Fillols, una caminadeta guiada suau, apta per a qualsevol caminaire o no caminaire.

De 18 a 19 h: Vaig portar a la pràctica una tàctica poc recomanable: em vaig quedar al passadís per poder veure la presentació de dos llibres i un recital poètic traient el nas des de la porta (fer això és fatal! No veus res en concret i t’ho perds tot una mica). Descobreixo l’Associació dels Joves Escriptors en Llengua catalana, que fan una tasca molt interessant.

De 20 a 21 h: sopar

De 12 a 23 h concert al poble amb una mica de blues

De 23 a 24 h: gran cinema (de culte) de l’any 27 amb “Berlín, simfonia d’una gran ciutat” (Walther Ruttman), exponent de l’auster expressionime alemany (m’estalvio de fer-ne comentaris, que podeu llegir aquí i aquí): 24 hores a Berlín dels anys 20 reduïdes a una hora, sense paraules i amb una música tètrica d’acompanyament constant (mitja platea dormia als 5 minuts), i es tracta d’una veritable mostra de la vida ciutadana de l’època.

I fins aquí, tot molt interessant, però jo amb un col·lapse important que m’ha portat a fer un parèntesi de relax, que demà continuarà! Tot i així, no he trobat el moment de tornar al riu...

A veure si demà... (jeje, trobaré el moment?).

Pel que fa a avui, ha estat un dia tranquil i socialitzador: al matí he repetit amb en Martí Boada (vegeu l'entrada anterior) i després relax fins a la nit, quan he conegut més gent que en els does dies que porto aquí... I ara... a treure el nas a la festa que s'ha organitzat a baix! (Ja aviso que duraré poc...).

Som arribada!

2011-08-17T15:51:00.013Z

Després d'una arribada una mica accidentada (vegeu l'entrada anterior), per fi he trobat un moment de repòs per escriure quatre coses. Sóc a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), un lloc on mai havia pensat que hi acabaria anant...

És un lloc ben especial bàsicament perquè hi ha la muntanya del Canigó present en tot moment com demanant de ser pujat, perquè Prades (i la Catalunya Nord en general), perquè és un lloc on el català hi té un lloc un xic estrany i perquè l'organització té un no-sé-què de familiar que fa que tot sigui flexible (aquesta és la manera amable de dir que l'organització és relaxada, que alhora és una manera amable de titllar-la...).

A banda de l'Anna, que m'esperava des de primera hora de la tarda (santa paciència!), sense esprerar-m'ho gaire m'hi he trobat cares conegudes: en Jordi, un conegut de Barcelona, i l'Ester una col·lega de feina que hi imparteix classes de català a l'UCE des de fa 6 anys.

Només destacaré tres coses del dia d'avui:

1. La xerrada del doctor Martí Boada (gran comunicador, per cert, tal com m'havien comentat algunes companyes ambientalistes), que en la seva sessió ha parlat, entre altres coses de:

- la dèria d'alguns ecologiestes "d'idealitzar el paisatge no tocat", l'analfabetització que comporta la cultura urbana i que porta a una animadversió cap al sector primari (llegeixi's els típics barcelonins que es queixen de la pudor dels porcs, del raucar de les granotes, de les pastures del camps..., com si no mengessin embotits, ells!)

- el catastrofisme dialèctic que porta a "l'efecte criptonita", és a dir: comunicar espantadorament provoca que el receptor miri cap a una altra banda i desconnecti; per tant, atenció a dir als nens que si no reciclen s'etan carregant el planeta, és massa responsabilitat per a ells!

2. Taller pràctic de castells. Els Castellers del Riberal, de Perpinyà, han tingut l'amabilitat de fer aquest taller presentat per Guillem Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, amb qui he comentat la curiositat dels Govindes, les torres humanes de Mumbai. Els Castellers de Vilafranca són ara mateix a l'Índia amb ells i aquí expliquen la seva experiència. Us deixo una fotografia d'un efecte col·lateral del taller sobre la meva persona:

Això d'agenollar-se amb gent a sobre les espatlles és una miiiiica dolorós..., però val la pena! He pogut comprovar que un castell es tracta d'un entramat de braços i cossos que es disposen responent a un joc de repartiment de forces i a un esforç col·lectiu: sense els altres no t'aguantes! Una gran experiència per passar calor, suar i...

3. ...després banyar-se al riu La Tê, aquí a la vora :)

I encara queden coses per avui: més xerrades, sopar, concert al poble i sessió de cinema. Algú ha vist Alarma a l'Exprés, d'Alfred Hitchcock? Jo que em pensava que les havia vistes totes, d'ell...

Maneres de provocar imprevistos sense esforç

2011-08-16T21:54:00.003Z

Us sembla que el dia a dia és avorrit? Trobeu que tot és massa lineal? Aquí començo una sèrie de posts (a veure quant duren...) en què us dono alguns consells per fer la vida una mica més... moguda. I sense esforç!

Mireu: és tan senzill com equivocar-se. Per exemple, si heu d'agafar un autobús a les 13 h, equivoqueu-vos d'hora, i estigueu ben segurs que en realitat surt a les 16 h. Llavors, us veureu immersos en tota una sèrie d'esdeveniments inesperats i impensats que faran que la vostra vida sigui més intrèpida.

Pot passar que intenteu agafar el segon bus, que us havien dit que sortia a les 19 h, però que no el trobeu perquè... ha sortit a les 8 am! I després de voltar i preguntar i no veure'l enlloc (i de trencar-vos el cap intentant entendre per què no hi és), podeu trobar un conductor francès que us farà el favor d'acostar-vos allà on aneu (justament!). Però també podeu pensar que això és massa fàcil i decidiu agafar el cotxe i anar tirant fins a un lloc on no heu estat mai... Embolica que fa fort...!

Bé, amics, aquest és el primer capítol sobre com animar els vostres dies sense esforç... Espero que n'hagueu pres bona nota! ;-)

A veure si algú reconeix el lloc...

2011-07-22T23:47:00.002Z

Pegasus? Sí, sí, Pegasus

2011-07-15T22:36:00.005Z

Tot i que em vaig perdre els concerts mínimament interessants que hi va haver a Sant Cugat per Festa Major, n'hi va haver un que per sort el vaig pescar, quin moment tan nostàlgic!

La cosa és que Pegasus encara existeix!

Rasca, rasca...

2011-07-08T16:31:00.004Z

"Rascant per trobar un altre jo, esperant que sigui millor".

Quimi Portet, "Un altre jo", dins Cançoner electromagnètic

Tota la lletra:

Rascant per trobar un altre jo,
esperant que sigui millor,
demano ajut a deïtats
que mai ningú m´ha presentat.

Si no tinc res per compartir,
no sé què hi faig en el teu món;
aquest no és el millor moment,
però és l´únic moment que ara tinc.

El ferro del fred d´un hivern massa dur,
l´enyorada flama de l´amor perdut,
la por d´estar a prop i lluny de tu.

Dóna´m la força que no tinc,
fes primavera la tardor,
encara que ara tingui por,
encara que jo no sóc jo.

No em costa demanar perdó,
és fàcil i no porta enlloc;
no crec que sigui això el que vols,
estranya gent els penitents.

Encara que ara tingui por,
encara que jo no sóc jo,
dóna´m la força que no tinc,
fes primavera la tardor.

Si no tinc res per compartir,
quatre buides cançons d´amor;
rascant per trobar un altre jo,
esperant que sigui millor.

"Però jo tinc la sensació...

2011-02-09T23:06:00.005Z

...que la gent pren decisions en funció del que ha patit, calculant el que pot patir , patint per si s'equivocarà. Desfes-te de tots els teus temors com si et descordessis el vestit i allà on caigui el pots abandonar com les serps que canvien de pell"

"La vida premia els que busquen un

camí sense marcar"

M'agrada el punt filosòfic de Mazoni, la senzillesa de cantautor sense pretensions, que s'equivoca tocant un piano de cua davant del públic i riu...

Petit gran concert, sí senyor!

Íntim...

...i en un lloc preciós, que no és una església...

I mira, de passada em va treure el mal regust que em va deixar la pel·lícula Mil cretins (adaptació de Ventura Pons de contes de Quim Monzó). Aquí en podeu llegir una crítica ben encertada.

Això de ser pixapins és molt dur...

2010-11-21T18:29:00.004Z

Després d’haver assistit al cap de setmana boletaire a l’Escola de Natura de Vallcàrquera, gestionada per Aprèn, m’he adonat que fins ara feia tot el que

no s’ha de fer. Els principals mites trencats

són:

1. Dir que només agafo els bolets que conec. Error! Llavors et quedes estancat!

2. Demanar a la

pagesa del lloc que et seleccioni els bons dels dolents. Error! No n’aprens i no guanyes independència de criteri!

3. L’objectiu és tornar amb el cistell com més ple de bolets millor. Error! Més val tornar amb pocs bolets de qualitat (que no estiguin corcats o florits) que amb una muntanya de bolets que, tot i que et permetran fardar entre els menys entesos, després s’hauran de llançar.

Ah, i molt remarcable els àpats temàtics: amanida amb rovellons macerats + arròs amb carn i bolets; menestra amb xampinyons i botifarra de bolets; crema de llenegues + canelons de carn amb bolets.

Sopar veneçolà karakiès

2010-07-13T18:17:00.007Z

L'altre dia vam celebrar l'aniversari del JM amb un àpat veneçolà exquisit, cuinat per dues amigues seves encantadores (potser si els faig la pilota ho podrem repetir, jeje). Com que els de Karakia no hi eren, vaig decidir deixar-ho gravat per a la posteritat jo mateixa. El sopar constava de:

Carne mechada (carn de bou esfilagarsada amb sofregit)

Tostones (semblants als patacones, plàtan aixafat i fregit)

Arepas (tipus de panet fet amb farina de blat de moro)

Caragotas negras o frijoles

Amanida amb pico de gallo (una mena de guacamole a trossos)

Bienmesabe (un pastís mig pa de pessic mig mousse de llet de coco)

Resultat:

Sorpresa 2

2010-07-10T23:22:00.003Z

Jo que m'havia negat a anar la manifestació pel dret de decidir per la populofòbia que pateixo, finalment he superat el trauma immergint-m'hi de ple:

Sooorpreeesaaaaaa!

2010-07-05T21:40:00.006Z

Jo anava a ballar swing a la glorieta del parc de la Ciutadella i en lloc de swing hi vaig trobar això:

Ni més ni menys que el Llibert Fortuny tocant de gràtix per als 100 anys de la CNT!

Només tinc dues paraules: Im Pressionant!

(Més endavant podreu degustar-ne el vídeo.)

Cafès

2010-07-01T21:31:00.005Z

Però..., com ha passat?

Autoretrat

2010-06-24T18:41:00.003Z

Una excursió deliciosa

2010-06-10T20:40:00.002Z

...i ben a la vora de casa!

Peter Meyhew, actor acalorat

2010-06-01T09:23:00.003Z

Encara que us costi de creure, tots coneixeu l'actor Peter Meyhew, l'actor que, crec jo, deu haver passat més calor que cap altre; és el de l'extrem esquerre:

Aquí teniu l'explicació de quin personatge de cinema ha encarnat:

Stevie Wonder, The Ramones i 'género chico'

2010-05-24T21:37:00.003Z

El millor, al minut 5.15!

Segona part:

Nooooooo!

2010-05-12T19:48:00.002Z

Acabo de saber que s'ha mort un dels meus ídols d'infantesa:

Juaaaaaa, juaaa, juaa!

2010-05-12T16:46:00.005Z

El metge de l'hospital que va operar el rei del nòdul pulmonar va respondre això quan li van preguntar pel temps que necessitaria el monarca per recuperar-se:

"Es diferente el que descarga en el muelle, que el tiene que ir a saludar y subir una horita al despacho. Entonces [els periodistes riuen]. ¡No! Quiero decir... eh... con lo cual, para una actividad no física (que es lo que he querido decir), en 15 días creo que podría reemprenderlas."

En fi, els perills de pensar en veu alta...

Visca els iaios!

2010-05-11T21:17:00.004Z

Avui me'n volia anar a dormir abans de les 23 h, però m'he quedat enganxada al programa de Tv3 Casal Rock. Trobo que els guionistes estan fent una feina molt ben feta i que estan fent gran un programa que al principi em semblava petit.

Els 3 millors moments: 1) dues iaies assajant amb El Canto del Loco i després explicant l'experiència a les fans que esperaven a fora des de les 7 h del matí; 2) tres iaios vibrant amb el concert en directe d'ECDL...; i 3) el moment en què una de les iaies, cantant lírica, aconsegueix trobar la manera de cantar el Sweet Child of Mine, dels Guns N'Roses... Brutal!

Però... què és el lindy-hop?!?

2010-05-08T18:19:00.001Z

Sóc transparent

2010-05-07T19:29:00.004Z

Salgo a la calle y no me mira nadie
Llueve y las gotas me esquivan
Llego tarde y no me espera nadie
Nadie me ve, nadie me mira

No lo vas a creer, soy transparente

(Pastora)

La Terminal 1

2010-05-04T20:43:00.004Z

Com m'ha agradat! Llum natural, pati interior i... un concert en directe dins d'una botiga!

(les primeres fotos que he fet amb el mòbil!)

Un gran animal de companyia

2010-04-27T20:54:00.005Z

Últimament els visitants que passen per casa són una mica massa grossos pel meu gust ... Espero que això no vagi a més...

Que bé que van les trobades de cosins!

2010-04-24T22:34:00.008Z

Avui hem anat a casa de l'A i la Y a fer un aperitivo primil. Hem estat mooooooooooolta estona prenent el sol a la terrasseta perfecta que tenen, hem xerrat pels descosits i, sobretot, hem rigut molt. És curiós, som 24 cosins germans + no-sé-quants cosins segons, de diverses generacions, i ens entenem superbé!

Experiment sorpresa

2010-04-22T20:55:00.008Z

Aigua massa calenta = got trencat

El millor de mi és la meva vida

2010-04-17T22:01:00.005Z

Feia temps que tenia ganes de veure la pel·lícula Lo mejor de mí, des que es va estrenar el 2007. Se'm va passar l'estrena, però l'atzar em va portar a conèixer la directora del film, l'encantadora Roser Aguilar (a la foto), que em va avisar que passaven la seva creació pel 33. I la vaig gravar.

Per diverses qüestions, he esperat a veure-la fins avui, i no he pogut estar-me d'escriure un post. És narració pura, història emotiva i realista. La interpretació per part dels actors és impecable, i la música, del tot escaient. Des de Ficció, de Cesc Gay, que no havia vist una pel·lícula tan completa.

En definitiva, algunes de les preguntes que hi ha darrere d'aquesta esplèndida història són: ¿per qui fem les coses? Quan diem que fem les coses pels altres, ¿per qui les fem realment?

Són pel·lícules com aquesta que et fan entreveure la complexitat del comportament humà, objectiu final del cinema, tal com va dir l'actriu de comèdia Clara Segura a la darrera cerimònia d'entrega dels premis Gaudí.

Ara em toca descobrir la Mar Coll i els seus Tres dies amb la família.

¿Us adoneu de quant talent tenim a casa nostra?

En compro un de simpàtic (i guapo)!

2010-04-16T08:06:00.003Z

Diu que els venen per un preu força assequible..., i a més me'n puc quedar uns quants!

Anar a comprar amb gana = error

2010-03-30T20:38:00.002Z

Volia això:

I he sortit amb això:

Bé!

2010-03-26T22:22:00.003Z

No entenc com és que no es generalitza arreu la iniciativa de posar a l'abast de la població connexió a Internet a preus assequibles.

Neu = canvi de plans!

2010-03-09T22:25:00.003Z

Després d'haver hagut de passar forçosament la nit fora de casa (gràcies, B!), em trobo això:

Animals de companyia

2010-02-24T18:20:00.005Z

En el contracte de lloguer del pis, hi consta que no tindré animals a casa. Però vista la situació, ¿podria ser que el propietari decidís fer-me fora per incompliment de contracte?

Com vols ser de gran?

2010-02-18T15:51:00.000Z

Jo, així:

Carnestoltes!

2010-02-13T21:42:00.002Z

Mal de panxa

2010-02-12T23:32:00.001Z

És l'únic que puc dir de la pel·lícula Camino.

Conversa quotidiana a cals cosins

2010-02-07T00:48:00.002Z

M: Tienes una calavera ahí...

L: Sí. Pero sonríe

M: Todas las calaveras sonríen

B: Ay, es verdad!

Sobreviure als FGC

2010-02-03T20:32:00.003Z

El fet de ser usuària diària dels FGC ha provocat que presenciï la gradual transformació de la meva persona en una autèntica rampinyadora compulsiva de seients buits.

Ahir, després d'acceptar submisament i perplexa de no seure perquè una noieta havia corregut a "reservar" per a ella i el seu amic els dos seients que quedaven, vaig decidir que la pòxima vegada jo em mostraria inflexible: que aniria de pet al seient buit localizat i que, si estava festejat de manera evident i abusiva per altres passatgers (més joves que jo), no claudicaria i em mantindria ferma, amb els colzes lleugerament separats del cos i sempre, sempre, tirant endavant, com un tanc.

I sí, sí: sense anar més lluny, avui m'hi he trobat. I ho he fet! He aconseguit seure amb la tàctica del tanc. I llavors he estat conscient que estic canviant de categoria dins els diversos perfils de passatgers dels FGC. De pardilla despreocupada a rampinyaire ocasional. El següent pas serà rampinyaire sistemàtica? Ai, marededéu, espero no acabar de perdre la compostura...

Pel·lícula deliciosa

2010-01-31T00:33:00.003Z

Notícia sorprenent

2010-01-27T15:40:00.004Z

Detingut un home a Mataró

per vendre títols acadèmics falsos

Una operació conjunta de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ha permès detenir a Mataró (Maresme) una persona acusada de vendre per Internet títols acadèmics falsos, des de certificats d'ESO fins a títols de màster a un preu d'entre 1.000 i 1.500 euros.

Segons ha informat la Guàrdia Civil, en l'operació anomenada 'Batxiller', han estat detingudes o imputades una vintena de persones més per adquirir presumptament els títols falsos, entre ells una dona que va aportar un diploma de llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses per accedir a una feina en un banc.

Els investigadors calculen que el principal detingut, J.A.C.F., veí de Mataró, ha aconseguit en els últims dos anys més de 22.000 euros venent a través d'Internet tota mena de titulacions: certificats d'ESO o de Formació Professional, títols de batxillerat o accés a la universitat, diplomatures o llicenciatures. Entre els títols que s'oferien figuren una llicenciatura en Psicologia, un màster en Direcció de Màrqueting i Comunicació, així com alguns certificats del nivell C de català.

Una vegada rebia la comanda per Internet, el detingut confeccionava el diploma sol·licitat i, a través del correu electrònic, el mostrava al comprador perquè li donés el seu vistiplau. Quan el client donava la seva conformitat a la transacció, ingressava en el compte corrent del detingut la quantitat concertada emmascarant-la sota conceptes ficticis, com regals de casament, pagament de mobles o comiat de solters.

A vegades, J.A.C.F., davant la impossibilitat de confeccionar una determinada documentació perquè no en tenia el model, demanava una fotocòpia del títol requerit a un professional que en tingués i la utilitzava per elaborar una plantilla amb la qual expedir els certificats falsos.

Amb la finalitat de dificultar la investigació policial, el detingut, en el domicili del qual s'ha intervingut documentació, equips i suports informàtics, canviava periòdicament el seu correu electrònic.

Publicat a La Malla el 26/01/2010

Avui, 28 de desembre

2010-01-16T19:32:00.004Z

Aquesta notícia m'ha fet dubtar de quin dia és avui. Per un moment m'ha fet l'efecte d'estar en ple dia dels Innocents...

http://www.lamalla.cat/internacional/article?id=325538

Què en deu pensar el coprotagonista Gaspar Llamazares?

Txalaparta... de gel?

2010-01-05T23:03:00.007Z

Gran documental amb el qual s'entén el procés creatiu i s'aprèn musico-geo-etnografia (terme acabat d'inventar): Nomadak TX. Entre d'altres, es veu com construeixen una txalaparta de gel al Cercle Polar Àrtic, una altra de pedra al Sàhara Occidental, com toquen amb uns mongols que fan cants harmònics...

Persona o peix?

2010-01-05T11:47:00.002Z

Des de l'estiu que volia penjar aquesta foto tan xula:

Històries d'armaris desordenats

2010-01-02T23:22:00.007Z

Mentre veia el film Nedar, de Carla Subirana, he anat notant que se'm feia estranyament familiar perquè m'ha recordat alguns fets propers a mi:

1. La meva àvia i el poc que em va explicar de la seva vivència de la guerra i la postguerra.

2. La demència senil que va patir just quan més preguntes li hauria fet.

3. Altres històries de clandestinitat: una altra de catalana, Bucarest la memòria perduda, i una de cascantina, Lucio.

4. El que Joaquim Jordà anomena "atracaments amb fins socials". L'últim conegut: el del Robin Hood català.

2010

2010-01-01T20:25:00.005Z

Espero que aquest any que comença sigui enriquidor per a tots vosaltres!

Bars

2009-12-26T01:22:00.005Z

Feia molt de temps que no estava tanta estona en un bar tenint "converses de bar". Va ser divertit presenciar l'humor de Mr. Rodríguez, que va demostrar estar en molt bona forma. I va ser molt entranyable que el bar fos L'Astrolabi.

Una nit de Nadal

2009-12-25T16:38:00.005Z

Aquest any ha sigut ben diferent... El detall curiós és que he passat la nit de Nadal a la casa de la Colometa, de La plaça del Diamant. Només em va faltar resseguir amb el dit el contorn de la balança.

Diversió i prou

2009-12-19T13:04:00.003Z

Després de la descoberta de les FlashMobs, i d'haver participat en una a Barcelona, ara he conegut la Teoria de la Diversió. Aquí en teniu un exemple:

Gràcies, He!

I tu, què vols?

2009-12-14T19:34:00.003Z

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.

Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
I un poc de pas
i un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.

Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
Un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd
i un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent
i un poc de neu.

I un poc de rou.
I un poc de veu
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn.

I un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de Sant
i un xic de drac.

Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.

I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de reg
i un poc de pont.

I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic de llur.

Vull ser: ruc? Cient?
Bell? Lleig? Dret? Tort?
Gras? Prim? Llest? Llosc?
Nou? Vell? Ferm? Flac?
Bla? Dur? Buit? Ple?
Dolç? Tosc? Sec? Moll?
Greu? Lleu? Curt? Llarg?
Fosc? Clar? Xaix? Fi?

Un poc de tot.
I a més, què vull?

Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Pere Quart

Anti-marató

2009-12-12T20:00:00.003Z

Una cosa semblant a aquesta ha passat avui a BCN:

El meu flamant dorsal:

Baix Empordà

2009-12-08T19:31:00.004Z

Dies tranquils i profitosos a la zona dels pobles que acaben en -à (Corçà, Flaçà, Juià, Rupià, Parlavà, Foixà, Celrà, Cervià, Campdorà...). I quina casa!

Les croquetes i la vida

2009-12-02T21:33:00.004Z

L'altre dia, una companya de feina em cantava les excel·lències de les croquetes que fa últimament. Això d'aquí sota, tot i que es podria interpretar com una metàfora de l'estat en què em trobo actualment, són les últimes que he cuinat. Sí. Eren croquetes.

Sense paraules

2009-11-29T20:26:00.000Z

Weather Report, 1976

Rhett Butler

2009-11-27T21:29:00.004Z

Rhett Butler (a banda de ser el nom del personatge que protagonitzava Clark Gable a Allò que el vent s'endugué) és el nom d'aquest actor, protagonista de la sèrie Rex:

Brutal! Jua, jua, jua!

A veure si el coneixeu...

2009-11-25T20:38:00.002Z

"L'actor Rhett Butler va arribar a Roma des de Los Angeles per rodar un episodi de la nova temporada de la sèrie que protagonitza. Va fer el viatge envoltat de tot tipus de luxes que fan més portable la seva atapeïda agenda.

Des de la seva mansió de Beverly Hills, el van acompanyar fins a Roma, en un avió privat, el seu dietista i un equip de cinc persones més que s'encarregaven de tenir-ne cura.

En arribar a la ciutat, Rhett Butler va posar un moment per als fotògrafs i immediatament el van traslladar a un hotel als afores per reposar i recuperar-se del jet-lag.

Butler és una de les estrelles cinematogràfiques de Hollywood que guanya més diners al mes, prop d'un milió d'euros. L'actor té, fins i tot, quatre dobles que protagonitzen les escenes perilloses."

Qui és? La resposta, un altre dia...

Baby boom del baby boom

2009-11-22T22:09:00.003Z

Doncs això:

Com una simple acció es pot convertir en una petita aventura

2009-11-15T03:20:00.011Z

Què hi fa una dona ja madura a les 4 de la matinada en un autobús parat darrere de l'Hospital General de Catalunya intentant comunicar-se amb uns senegalesos que provant de parlar castellà els sortia una mena d'italià? Doncs indicar-los amb gestos com anar a Tarragona!

Però, abans, què hi feia la dona ja madura a les 3 de la matinada en una discoteca de Terrassa? Doncs mirar el terra del lavabo després d'un "retortijón" (en català: retortitjó):

I què feia la dona ja madura a les 2.30 de la matinada xerrant amb una colla de desmadrades, les totterreny Supernenas, davant d'una xurreria? Doncs esperar que obrissin i suportar el primer retortitjó.

I una estona abans, què feia la dona ja madura a la discoteca esmentada? Doncs ballar i observar la fauna nocturna del 2009. I sobretot observant els reis de la pista: els negres ballant com negres. I per molt que ho provava, la dona ja madura no se'n sortia, de ballar com ells. I fer algunes fotos marcianes:

Però retrocedim una mica més: què feia la dona ja madura abans de discotequejar? Doncs esverar-se fins a l'èxtasi al concert de l'Astre a Terrassa, un concert que començava a les 22.30 i que a priori no semblava que havia de ser la bomba d'energia i bon rotllo que ha sigut:

Aquí vénen alguns dels moments preferits per la dona ja madura:

El Quimi mirant a camèra i carregat d'energia.

L'Antonio amb els ulls tancats. Pura calma.

Aquest és un exemple de com anar a un concert del Quimi Portet pot tornar-se un aventureta nocturna irrepetible. O no...

Gràcies per aquesta nit, Webhàmster!

El pímer està enforquillat

2009-11-14T19:05:00.004Z

El pímer està enforquillat,

qui el desenforquillarà?

El bon desenforquillador que el desenforquilli

bon desenforquillador serà.

(Buf! És més difícil d'escriure que de dir...)

Noniano

2009-10-02T13:26:00.003Z

Tinc moooooooltes experiències per comentar, com per exemple l'actuació de la Rateta que Escombrava l'Escaleta al concurs de cantautors d'Esplugues, el ja ritual bany de setembre al riu de la Garrotxa o el concert de l'Astre a Sabadell (per a més info i vídeos impagables, aneu al bloc del senyor Carabassa).

Però el cas és que si noniano connexió d'internet a casa, noniano bloc... Que consti que no és per falta de ganes!

De moment explicaré el dinar d'urgència que m'estic fotent en una casa que no és meva:

- Amanida de cigrons (de pot), tomàquets cherry i blat de moro. (Cigrons amb blat de moro!)
- Pebrots verds fregits (més aviat socarrats...)
- Pollastre arrebossat que gentilment m'ha deixat preparat a la nevera l'inquilí del pis (Gràcies!).

Au, fins aviat!

(Enyoro llegir els vostres blocs..., snif!)

El meu heroi familiar

2009-09-25T13:53:00.002Z

Us presento el meu nebodet de tres dies:

La resta ha quedat en un segon pla... :D

Un tastet del meu heroi intercomarcal

2009-09-11T07:16:00.008Z

(Vídeo del nou treball de Quimi Portet, Viatge a Montserrat)

Molts ja en són seguidors des de fa molt de temps, per exemple l'Andreu Buenafuente (vegeu el post del 3 de setembre), i jo cada com que l'escolto m'impressiona més.

Sobretot els àlbums Cançoner electromagnètic (1999), La terra és plana (2004):

i Matem els dimarts i els divendres (2007):

Podeu llegir l'entrevista que li va fer l'impecable i informat periodista Albert Balanzà a l'Avui el dimecres 2 de setembre (jo reia sola mentre la llegia...) i també podeu visitar l'estranya web de l'astre Portet:

"Puestu" web oficial i purament propagandístic del més que acceptable artista local Quimi Portet (el guapu d'el último de la fila); amb irrel·levants informacions sobre l'astre per a satisfer la curiositat malaltissa de la plebs abjecta i definitivament adotzenada

En fi, ja tinc l'entrada per a l'estrena mundial de la gira i estic impacient perquè arribi el dia: 19 de setembre (dissabte?), a les 21.30 a Vic.

Finalment, us deixo un parell de regalets: una entrevista que va concedir a VilawebTV amb el motiu de la presentació el 2007 de Matem els dimarts i els divendres:

...i amb l'últim concert del Quimi que vaig tenir l'honor de presenciar. Fixeu-vos en el bon rotllo que hi ha en sels seus concert; si voleu riure i passar una estona immillorable, ja ho sabeu!

Què passa amb Castellterçol?

2009-09-10T21:13:00.005Z

Castellterçol. Mai havia sentit el nom d'aquest poble fins fa ben poc, quan "aquell noi" em va dir que ell era d'allà. Per molt que hi pensava, no el situava en el mapa; em va haver d'especificar que és a prop de Moià.

Doncs ahir, als FGC, vaig sentir un noi que conversava per telèfon amb algú i li deia que anirien junts amb cotxe a Castellterçol. ! . Un altre cop! Tota la vida sense sentir aquest nom i en pocs dies: dues vegades!

I finalment, avui, quan he anat al despatx del costat per enquadernar un dossier, al programa de ràdio que escoltava la noia que l'ocupa, una dona de Castellterçol li preguntava al Francesc Mauri pel temps que faria el cap de setmana a no-sé-on. Castellterçol, per tercera vegada!!

És genial que passin aquestes petites coses, oi?

Diferències

2009-09-07T20:26:00.005Z

Converses en una cala de Llançà:

-Tel.: Riiiiiiiiinnngggggg!
-Sr.: Digueu?
-Tel.: (...)
-Sr.: Si no em parleu en català, que és la meva llengua, no penso fer res!
-Tel.: (...)
-Sr.: Que si no parleu català no faré res! (Penja i continua llegint el diari.)

---------------

-Nen 1: Què fas, imbècil?
-Nen 2: ... (Destrossa una joguina)
-Nen 1: Però què fas, idiota?
-Nen 2: ... (Continua destrossant la joguina)
-Nen 1: Eh, idiota de puta merda!
-Nen 2: Idiota de puta merda ho seràs tu!
-Nen 1: No, tu!
(...)

-----------------

-Nen 1: Per cert, els crancs són animals, eh!
-Nen 2: ja ho sé, que són animals, et penses que sóc tonto?
-Nen 1: I per cert: a la mama li agraden molt els animals.

Converses en una cala de Barcelona ciutat:

-Jo: Zzzzz... (Ep, algú em tapa el sol!)
-Dona 1: Massage, masaje!
-Jo: No.
(...)
-Jo: Zzzzzz...!
-Dona 2: Massage, masaje!!!!!
-Jo: No.
(...)
-Jo: Zzzzz...!
(...)
-Dona 27: Massage, masaje!!!
-Jo: No.
(...)

Quina és la diferència? Que en el primer cas ningú et tapa el sol cada dos minuts ni et desperta! Grrrrrr.

Una altra entrega...

2009-09-06T16:10:00.005Z

...de la nova col·lecció:

A casa:

D'excursió:

Nova col·lecció

2009-09-02T13:34:00.007Z

Diuen que el mes de setembre la gent té la dèria de pensar en nous projectes i, curiosament, començar les col·leccions més diverses: que si les parts per muntar una caseta de nines que no acabaràs mai, que si cursos d'idiomes que no parlaràs mai, etc.

Jo fa uns dies n'he començat una de ben personal que espero que s'allargui al màxim: col·leccionar bons moments. Ja n'he esmentat algun en els darrers posts (gràcies Marc, Anna i Francesc!) i ara comentaré l'últim bon moment viscut amb intensitat (gràcies Oscar, Robert i Georgina!).

Ahir vaig veure els estels de Cambrils i en vaig olorar el mar, amb la remor dels grills de fons. Entre grillada i grillada escoltava les cançons, els contes i els poemes del Robert Abella i el seu grup Üt, que em van calmar amb la seva música d'aires mediterranis i lletres de profunditat abismal. Músics excel·lents, ambient embolcallador, bon rotllo i bon humor.

Era el primer concert del Festival Mangrana de Música Ètnica i Popular de Cambrils, concerts que continuaran fins diumenge vinent.

I vaig tancar la nit (la matinada) amb un bany a les fosques a la platja del passeig marítim de Cambrils.

Mmmmmmmmmm!

Casualitat o causalitat?

2009-08-30T12:56:00.003Z

¿És casualitat que decidís venir justament a aquest alberg? ¿És casualitat que m'hi trobés persones que, per ser com són, m'han ajudat a confiar una miqueta més en mi mateixa i en els altres? Si la meva tria hagués estat una altra, no hauria conegut aquestes persones ni aquest indret, però n'hauria conegut d'altres, no? I les experiències també haurien pogut ser 100% positives, no? O potser no? Casualitat? Causalitat? Qui sap...

Banda sonora: Treu banya, de Gerard Quintana.

Avui

2009-08-29T19:33:00.007Z

Avui ha sigut un dia rodó. Sóc en un alberg de Llançà i he esmorzat amb una companyia agradabilíssima: un dels nois que porta l'alberg i la seva xicota (gràcies per la simpatia!).

La meva idea era fer el camí de ronda fins a Colera, però feia un vent que tombava. I abans de quedar tocada per la tramuntana i acabar cavil·lant quina és l'essència de la beixamel, he decidit baixar a una microcala arrecerada.

A la tarda he estat connectada a Internet (és fantàstic que hi hagi wi-fi!) i després de descansar he passat el vespre en una altra cala, veient la posta de sol, com faig cada vespre des que he arribat aquí.

I ara, reposada i hidratada, escric aquest post a la sala llarga de l'alberg.

Oi que no demano massa per estar bé?

Banda sonora: Janis Joplin (quants any feia!), Manel, Pastora, Sisa, i Stevie Wonder i el seu funky "setentero".

Josep Puntí al 'Diari de Girona'

2009-08-29T19:30:00.003Z

Perquè vegeu que no exagero, penjo la foto que he fet de la crítica sobre el concert de Josep (Adrià) Puntí que ha sortit avui al Diari de Girona.

Així no es pot llegir, però suposo que si us la descarregueu la podreu llegir bé.

Josep Puntí: "Dedico aquesta cançó al meu germà, al cel sia, Adrià Puntí"

2009-08-28T09:15:00.005Z

Segons el Puntí, a mig concert va començar el concert. Això vol dir que tot i que jo arribés 10 minuts tard, no em vaig perdre el començament. No obstant això, m’hauria agradat veure l’inici.

El que vaig veure ahir a la nit em va tranquil·litzar més que cap altra cosa. Jo ho receptaria a qualsevol persona que es trobi malament o passi per un mal moment: aneu a veure el Josep Puntí! Jo sabia a què anava (o això creia) però el que no sabia és els efectes que va provocar en mi ser testimoni d’allò.

I dic “allò”, paraula tan genèrica, perquè no en trobo cap altra que defineixi l’espectacle que ens va oferir la banda més estranya que he vist. Puc explicar-ho des de dues perspectives: la constructiva o la destructiva. Provaré de barrejar-les, perquè les sensacions es barrejaven.

Dalt de l’escenari hi havia una mena de mantis religiosa amb gepa, abraonat sobre un piano de cua i acompanyat per 5 tarzans (una guitarra elèctrica, dues d’electroacústiques, un guitarró cubà i una harmònica), que li seguien el rotllo gratant cançons de dos acords. Tots a l’unisò. És a dir,que allò era un assaig de borratxos de 20 anys dels que estan aprenent a tocar. Això sí, anaven tots amb barret i les camises mig descordades, com si fos el súmmum de l’home sexi:

Un anava amb rastes, un barret tipus Napoleó, ulleres de sol i la boca badada com empanat.
Un altre anava amb grenyes arrissades i una camisa blanca que li donava un aire eivissenc, evidentment mig descordada.
Al fons hi havia un tímid quiet amb la seva elèctrica, mig camuflat.
A la dreta, un negre (cubà?) vestit tot de blanc.
L’harmonicista anava omplint el que podia seguint els senyals del jefe mantis.

“Us esteu avorrint?” Cap resposta. Llavors la mantis s’enfada amb el públic per la poca motivació (estem com descol·locats, ¿és el que busca?) i fa veure que es fot una palla, es menja el micro, ens fa botifarra i se’n va a xerrar amb els tarzans i els diu coses com: “Patoso! A los patosos hay que eliminarlos” o “Vols anar a prendre algu?” o “A veure quina hora és?”.

La gent riu i se’n riu, d’altres li diuen que canti, i de fet ho volem, desitgem que canti i l’animem, que es deixi de burrades. Llavors ell enceta un tema conegut, però a la segona frase (potser se li ha oblidat la lletra?) escup: “Buenu, si no seguiu, aneu a prendre pel cul, eh!”. Llavors va tocant cosetes al piano, els acompanyants el van seguint, es queden penjats d’un ritme durant minuts i mai passen de dos acords.

Fins que se’n cansa i comença a plorar (o ho fa veure?), el públic el xiula, ell s’aixeca i baixa a xerrar amb la gent del públic: “Ei, pugeu, a veure si ho podeu fer millor, va!”, es morreja amb les ties que vol. El públic el va seguint, alguns ens aixequem. On va? La gent el filma, el retrata, però des d’una distància prudencial, no fos cas que se’ls adrecés directament... És un mono de fira? Ho fa veure? Li agrada? D’una banda, és la riota del jovent de per aquí dalt, que l’insulten i el menyspreen, però de l’altra, hi ha una sèrie d’incondicionals que se saben les lletres de les cançons i li demanen amb tendresa que canti, que canti, i quan ell arrenca, li van donant ànims perquè continuï, que el volem sentir; però ell s’atura, plora (o ho fa veure?) i es penja en un ritme de dos acords que dura minuts i minuts... Llavors la gent es queixa i el xiula i ell torna a baixar al públic, s’asseu davant meu i demana a la filera de gent si ha sonat bé, li diuen que sí, que molt bé i a ell li agrada que li facin la pilota (per què la gent és tan pilota?).

Jo em tranquil·litzo perquè veig que està pitjor que jo. Però em queda la incògnita: no hi és tot o ho fa veure? No ho vaig poder esbrinar. Fa el que li dóna la gana, això sí, i és gratificant veure algú que se salta les normes de cortesia preestablertes. No ho sé. Només sé que amb alguna de les frases que va cantar se’m va posar la pell de gallina i això ja va valer la pena.

Tornant cap al cotxe passo per altres concerts, però em semblen tan lleugers i

Intranscendents que decideixo anar-me’n a dormir sabent que quan em trobi malament sempre puc anar a veure el doctor Puntí i se’m passaran les penes.

Primeres fotos de l'última escapada

2009-08-27T19:56:00.007Z

Constatació: en una cala de Llançà he vist més peixos que al Peloponès. No a la sorra, esclar, sinó al mar. Per tant, si algú vol fer snorkel, no cal que marxi gaire lluny... Ara bé, no he vist res millor que les profunditats de Menorca. Llàstima que no pugui dir cap nom de cap cala. Tinc memòria de peix (3 segons, diuen). Parlant de peixos, diria que avui he vist orades i uns que fan molta gràcia perquè sembla que es camuflin, anomenats cabot anglès. Ja acabo, que el Festival Acústica m'espera. ¿Arribaré a temps de veure el Josep (Adrià) Puntí? Demà més...

Últimes descobertes musicals

2009-08-23T15:35:00.009Z

Ahir dissabte vaig anar expressament fins a Tarragona a veure la final del I Concurs Internacional de Cantautors Olga Xirinacs. (Per saber més d'Olga Xirinacs, aneu aquí i aquí.) El grup guanyador del certamen va ser La Rateta que Escombrava l'Escaleta, la nineta dels meus ulls des que els vaig veure per primera vegada a la Vila de Gràcia.

Ofereixen un espectacle tipus cabaret, irònic, fresc i sensual que recomano 100% a tothom i totdon. Per cert, el dia 29 de setembre (dimarts??) tocaran a les 21 h al Santutxo (Provença, 571, metro Encants), un concert amb el qual tancaran la gira mundial estiuenca.

Va ser una nit màgica, i a més, abans de donar els guardons, va cantar Clara Andrés, una cantautora valenciana sense els aires que acostumen a gastar els cantautos, amb veu de vellut i música dolça. També en podeu consultar l'original pàgina web.

En definitiva, sembla que a més a més dels Antònia Font, Roger Mas, Sanjosex, Angelina i els Moderns , Üt , Taima Tesao o Manel, entre altres, va sorgint música de qualitat a casa nostra en forma de propostes ben diferents les unes de les altres. Varietat de qualitat en català, bona notícia.

Estels

2009-08-19T22:54:00.005Z

He vist els estels des del meu nou piset per primera vegada... Nit i silenci.

Planeta Bressol

2009-08-17T21:53:00.002Z

Al planeta Bressol hi ha quatre bípedes i un quadrúpede de mida petita. Dos dels bípedes manen i els altres dos obren i tanquen portes i portetes, endrecen objectes i cuinen per a tothom. El quadrúpede es fa el xuleta, una actitud que li ha costat la salut en algun moment.

L’ocupació principal d’aquesta població és, a banda de mantenir els bressols en condicions, embastar històries i historietes i anar cosint els dies un rere l’altre, sota el cel assolellat o esguardats per les estrelles silents.

Κάθαρσις

2009-08-02T17:19:00.003Z

"Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern, i també és coneguda com "l'alliberament de les passions". Prové del terme grec Κάθαρσις, que significa purga o purificació. El concepte de catarsi té profundes arrels antropològiques i a partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, a la medicina, la tragèdia grega, la psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure". (Viquipèdia)

Me n'aniré a Grècia!

Activitats post-màster

2009-05-11T15:00:00.007Z

Coses que es poden fer quan has acabat un màster:

- Sortir a passejar perquè sí.

- Xerrar amb la veïna.

- Endreçar els paperots del menjador.

- Llegir amb calma el bloc del sogre.

- Rentar els plats (ara ja no tindré cap excusa!).

- Fer llistes de coses per fer.

- Pelar espàrrecs navarresos per bullir-los (per cert, se m'han trencat tots).

- Llegir una novel·la.

- Veure un altre capítol de la sèrie de torn.

- Tocar les congues.

- Parlar amb els pares.

- Depilar-me.

- Portar bicicletes velles a reciclar.

- Anar a veure el familiar que és a l'hospital.

- Ficar la roba ben ordenadeta a l'armar, que és on ha de ser.

- Rumiar coses inconnexes i saltar d'un pensament a l'altre sense la pressió d'haver de pensar tota l'estona en el mateix.

- Anar a la platja.

- Acabar la sèrie d'apunts sobre NYC.

- Idear l'elaboració d'un bloc dedicat al gran Carlos-bústia Baute, que cada dia em deixa perplexa amb les seves interessantíssimes aportacions Elígeme, programa que presenta cada tarda a Cuatro. Exemples del variadíssim repertori lingüístic del qual fa gala:

- "Cuéntame cosas de tí"

- "Uaaaau, fantástico"

- "Uaaaau"

- "¿Eres celosa?"

- "Cuéntanos cosas de tí"

- "¿Eres celosa?"

- "Uaaau, fantástico"

...

En fi, n'hi ha moltíssimes més i les penso fer.

Brrrrrrr! Aquest any m'ho he tornat a perdre!

2009-04-14T20:07:00.001Z

Barswingona 2009

Confessió

2009-03-09T21:58:00.003Z

Ho confesso: sóc addicta a la sopa. Encara que faci calor .

(I diria que la meva abuelita hi té alguna cosa a veure...)

Qui guanya?

2009-02-08T00:01:00.001Z

Un gran partit, sí senyor! Però... diria que ningú marca cap punt...

Guantánamo

2009-01-22T16:54:00.005Z

He estat esperant des de les 7 del matí per poder fer aquest post:

Avui, el segon dia de feina, Barack Obama ha firmat els documents per tancar l'atrocitat anomenada presó de Guantánamo.

Oi que no era tan difícil?

Obama president

2009-01-20T17:59:00.004Z

Ja han triat:

I, ara sí, els EUA tenen com a president el primer negre que ocupa la Casa Blanca. Un afroamericà que en el (breu) discurs d'investidura ha esmentat els jueus, els musulmans, els hindús i els ateus (!) amb to conciliador i integrador, i que no ha s'oblidat de les persones que viuen en regions pobres:

--> Now, there are some who question the scale of our ambitions - who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short. For they have forgotten what this country has already done; what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose, and necessity to courage.

--> For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus - and non-believers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth; and because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation, and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace.

--> To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds. And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to suffering outside our borders; nor can we consume the world’s resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it.

Yes, we can.

NYC_28_DES_08

2009-01-11T21:40:00.022Z

Aquest matí l'havia reservat per anar a una classe de dansa a l'escola Dance New Amsterdam (DNA), situada al costat del City Hall. Allà hi ensenyen la tècnica Simonson, la mateixa mena de dansa que ofereixen a l'escola barcelonina El Timbal (la meva professora em va recomanar que fes una classe amb la Te Pérez a DNA).

Molts ballarins acudeixen a Nova York per provar noves tècniques, aprendre nous passos i noves maneres d'ensenyar a ballar. Allà pots adreçar-te a l'acadèmia que et plagui i anar provant classes, i et sents com a casa, perquè hi ha força alumnes passavolants. I et sents com a casa perquè allà la gent balla. Vull dir que l'objectiu no és fer-ho bé, sinó ballar com et surti i, sobretot, disfrutar. I com vaig disfrutar! Aquesta és la porta de DNA:

Després de dinar un mega-bocata suculent al Subway (per cert, al carrer Urgell de Barcelona en van obrir un que no sé si encara hi és...), vam córrer cap al National Museum of the American Indian (metro Bowling Green), dedicat, tal com el seu nom indica, als indis nord-americans. O nadius americans. O primers americans. O amerindis. Bé, el cas és que hi vam poder veure la indumentària pròpia de cada tribu, les eines que feien servir per tractar les pells, el calçat que duien... No penjaré les 74 fotos que hi vaig fer, però sí alguna:

Eines per treballar la pell i la pell estesa i tensada:

El resultat. Vestits Shoshone (crec) i vestit Kiowa:

Vestits per mainades, de no-sé-quin-poble-nadiu-americà:

Leggins i mocasins Cheyenne, Shoshone i Crow:

M'hi vaig comprar força llibres. Aquest no, però la foto és preciosa:

El (superficial) coneixement que tinc del mode de vida i d'alguns costums dels amerindis em fa meravellar de com es pot viure en la natura i amb la natura. En condicions duríssimes, no ho oblido, però de manera autosuficient. Em desperten una gran curiositat i respecte.

Encabat, en lloc d'anar a la botiga de roba GAP, vaig fer via cap a l'hotel per reposar un estona... i sort que ho vaig fer! No sabia què m'esperava...

Algú va fer pressing per visitar Chinatown i Little Italy. Són pocs carrers, però semblen parcs temàtics!

Un McDonald's subretolat en xinès (suposo que és xinès...):

El carrer:

Travessem i... canvi sobtat!

Havent passejat una estona en ple vespre, ens vam adreçar cap a la llibreria independent Blue Stockings, a l'antiga zona comunista de Brooklyn. El més destacable: tot! Des de la classificació dels llibres (dones i acceptació del propi cos, etc.) fins a objectes diversos tipus calendaris o compreses reutilitzables.

Just després de passar per davant del bar on la Meg Ryan va simular un orgasme a la massivament recordada escena de When Harry met Sally...

...vam anar a sopar a la millor hamburgueseria de Nova York. Per arribar-hi, vam seguir minuciosament les instruccions del cosí Ander (¡gracias, Arden y Limón!), que són aquestes:

"Hay un sitio donde hacen unas de las mejores hamburguesas de la ciudad, y está medio escondido dentro del Hotel Le Parker Meridien (c/ 56 entre la 6ª y la 7ª Av.). Dentro del hotel, junto a una cortina granate, hay un símbolo (una hamburguesa) de neón que señala la esquina por donde se entra al restaurante. El restaurante no pega nada con el hotel, pero las hamburguesas son carne buina."

A veure... Hotel Le Parker Meridien, trobat:

Darrere de les cortines granates...

Ja hi som!

Bones hamburgueses i, sobretot, bona música! Per cert, sabeu què és "The Works"? Mmmmmm!

Reis

2009-01-05T22:44:00.002Z

Això és el que més m'agrada d'aquests dies infernals:

Jejej...

Gospel

2008-12-30T20:38:00.014Z

Amb aquest post començo la tirallonga de posts amb l'explicació sobre què vaig fer dia per dia a la deliciosa ciutat de Nova York. Ara bé, aniré endarrere: començaré per l'últim dia i recularé en el calendari.

NYC_29_DES_08

L'últim dia que vam passar a Nova York era diumenge. I com mana la tradició cristiana, vam anar a missa. Però una de ben diferent de les d'aquí... Una colla d'afroamericans (african american, com se'n diuen ells mateixos) ens van acollir a l'anomenada Canaan Baptist Church of Christ, situada al número 132 oest del carrer 116 de Harlem.

De lluny es veia una aglomeració sobtada de gent en un punt del carrer. Era allà. Un cop davant la porta, vam veure que hi havia dues cues, bàsicament: la dels blancs (turistes) i la dels negres (locals). No explicaré com, però ens les vam enginyar per posar-nos a la cua dels locals (gràcies, Mai!) i així vam poder viure de ple la missa-espectacle gospel.

A l'altar-escenari hi havia:

--> el/s predicador/s

--> una traductora de signes per a sords

--> els músics: una coral composta per nou noies i sis nois, i un combo de piano, guitarra, baix i bateria.

El que destacaria més de tot plegat són tres coses:

1. La coral (of course): que poca gent i quant de so!

2. El predicador o disc-jòquei verbal: movia els ànims com volia amb la intenció i la modulació del seu discurs. No sé què deia, però em va convèncer.

3. Els feligresos: com ho vivien! Espontàniament anaven responent les preguntes del capellà, l'animaven a seguir i feien crits d'"alheluiah", "oh yes", o "yes Lord, my Lord" amb una entrega i una passió absolutes.

A banda de les pregàries i la música, omnipresent, hi va haver moments per felicitar l'aniversari o la graduació recent d'algú, i també per donar la benvinguda a les persones que veníem d'altres països: la dona que tenia al costat (que semblava sortida directament de la pel·lícula El color púrpura) em va agafar la mà i, mirant-me als ulls amb una ampli somriure, em va expressar paraules d'acolliment i fraternitat. I jo, mig tremolosa i emocionada per la música i l'ambient general, només podia dir-li "please to meet you, please to meet you, thank you, please to meet you..." amb llàgrimes als ulls.

En fi. Em sembla que no cal que m'allargui més. Va ser com un somni. Vaig intentar gravar un tema musical, però de seguida em van dir que no podia... i vaig haver d'apagar la càmera. Això és el que vaig enregistrar:

Aquesta és la sortida:

Encabat, extasiats, vam començar a caminar cap al metro. De camí cap a la parada, vam veure una botiga on venien peix fresc (com si fos un mercat) i te'l cuinaven al moment (llàstima que ens vam equivocar i ens van posar un peix fregit amb oli recremat...):

Encara mig en trànsit, vam perdre la noció del temps i... per poc perdem la mini-caravana que havíem contractat per anar a l'aeroport!!! Oh, my Lord...

NYC_DES_08_1

2008-12-29T22:18:00.006Z

El vídeo és d'una qualitat fatal, però és l'única manera que tenia de poder gravar una de les meves places preferides de Nova York, Bryant Park (Midtown Manhattan).

Com a la resta de llocs (estacions, supermercats, centres comercials, botiguetes de barri...), els estàndards de jazz inunden l'ambient.

Bryant Park, 29/12/08
9 am (hora local)

Compadeixo els veïns...

2008-12-20T11:14:00.001Z

Bé, doncs el ritme continua...

Descoberta

2008-12-19T21:46:00.006Z

Ara mateix estic mirant al 33 la Nit de la Cultura Balear. I ara mateix acaba d'acabar la intervenció del grup Manel. Fins ara no m'hi havia fixat, però realment ara "m'ha llegao" (com diria el "amiguete" Santiago Segura).

Total, que m'he abraonat a Internet (m'encanta quan m'agafa aquest irrefrenable impuls i puc realitzar-lo!) i he trobat alguns comentaris sobre aquest grup (nou?). Per no repetir paraules ja dites, les copiaré aquí sota*:

Trobat a Companyia Poètica Rapsòdia:

"Ja fa dies que tot conspira lentament a favor d'aquest nou grup. Primer ho vaig llegir a l'Avui, després els vaig escoltar a la ràdio, una companya me'n va parlar... i poc a poc els sento a tot arreu. Vaig comprar-me el cd i sona diferent. Com es pot fer música moderna amb un ukelele? I quines lletres! Semblen d'aquelles que es fan ara, divertides, surrealistes... però quan te les escoltes millor hi descobreixes una càrrega de profunditat, no sempre prou agradable, però crítica i lúcida. I sonen de conya!
O sigui que apunteu-vos a la llista de fans."

Trobat a Criticaenconserva:

"El viernes fui al fnac del illa a ver a Manel. Llegamos tarde, el concierto ya había empezado y estaba lleno de gente. Tan lleno estaba que Rita, Cris, Ciscu y yo nos tuvimos que poner detrás de una columna de unos 3 metros de diámetro que nos impedía ver el escenario. Al cantante lo veíamos por el reflejo en el vidrio de un cuadro colgado en la pared. A él y a su ukelele. Mi estado de ánimo era más bien bajo, y mis esfuerzos se centraban más que en escuchar la música en aceptar la melancolía, con argumentos del tipo: no se puede estar siempre alegre, intenta aceptarlo sin darle más vueltas, etc. Pero inevitablemente la música de Manel se fue filtrando en mi espacio mental, poco a poco. Miré las caras de la gente que me rodeaban, los movimientos suaves de sus cuerpos, la emoción de algunos de sus movimientos, sus expresiones felices y absortas. Y ya digo que yo no estaba para nada y menos para sonreír como un bobo, pero no pude evitar dar algún bailecito, cantar algún estribillo, aflorar alguna sonrisa. Y me acuerdo que pensé algo sobre la intimidad que en esos momentos compartíamos todos los oyentes. Una intimidad que se extendía en el espacio de la música de Manel.

La primera vez que escuché a Manel pensé en Pau Riba, y después en Jaume Sisa. Llevo días escuchando sus cuatro canciones del myspace: al mar, ai dolors, pla quinquenal i en la que el bernat se't troba, intentando descubrir otros matices en su tesitura musical. Busco en mi archivo de referencias y Rita me dice que a ella le hacen pensar en Antonia Font. Sus toques de guitarra, sus ritmos, sus temas y algunas de sus frases. También tienen algo de elegancia indie anglosajona al estilo de Pulp. Detecto algo de gospel en los coros de pla quinquenal. El ukelele es una clara referencia a la música hawaiana y los silbidos me hacen pensar en paisajes countries. Los beatles suenan también, pero muy deconstruídos. En las melodías de los instrumentos de viento encuentro a Sufjan Stevens. Y en al mar suenan palmas y el ritmo remite a la rumba, género que ya actualizaron en su momento grupos como Dusminguet.

Manel tienen fuerza para que el público se identifique con lo que cantan y consiguen arrebatar cosas al espectador. Suena nuevos y viejos, un poco aristocrático y muy íntimos. Mi amigo Albert (prodigis del 2.0) me dijo que esto sonaba a indie mediterráneo, y la verdad es que tiene toda la razón. Pero en el fondo de sus canciones, y muchas veces en los coros, sigo encontrando a Riba y a Sisa, padres de la música catalana moderna (y recordad que quien interpreta no es traidor)."

------------------------------

*Només hi afegiria que el so de l'ukelele (d'això a Llatinoamèrica en diuen "guitarro") em recorda nítidament el so característic dels irlandesos/escocesos The Waterboys (en aquest cas, però, es tracta d'una mandolina). Recordeu el gran The fisherman's blues?

FISHERMAN'S BLUES 86

Bon rotllo!

2008-12-18T22:56:00.003Z

Aquest tema, tan difícil harmònicament, el van versionar els Two Cats pel Gospel, la meva coral de gospel preferida.

Hi ha de tot: ritme, veus gospel, ball... energia positiva a tope!

Visca el seu frankfurt

2008-12-18T22:10:00.001Z

És que amb els de l'APM em pixo...!

Fusió

2008-12-14T11:44:00.002Z

Posu-vos uns bons cascos a les orelles o connecteu l'ordinador a uns bons bafles:

Dedicat al Gustau.

2008-12-10T20:33:00.002Z

El 10 de desembre de l'any 1948 l'Assemblea de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans.

He extret unes quantes dades de la web d'Amnistia Internacional secció Catalunya per rumiar-hi una mica... Aquí les teniu:

Al món, els drets humans continuen en risc per l'actuació de governs, gups armats, grans empreses. Ara que la Declaració Universal dels Drets Humans fa 60 anys, fem un repàs de la seva situació. Les dades que segueixen en són només una mostra.

Tot ésser humà té drets, SENSE DISTINCIÓ de raça, sexe, religió, opinió pública , origen nacional o social, posició econòmica, qualsevol altra condició. Tanmateix:

· La discriminació de les dones causa més víctimes que els conflictes armats

· Es la violació de drets humans més estesa, oculta i impune

· L’homosexualitat es persegueix a 70 països. En alguns es castiga amb la mort

· Al menys 15 països tenen lleis que discriminen les persones immigrants

Tota persona té dret a LA VIDA, A LA LLIBERTAT I A LA SEGURETAT

· Més de 10.300 persones han mort executades entre 2002 i 2007

· S’utilitza a població civil com a blanc legítim en els conflictes armats

· Desenes de milers de persones han estat víctimes de desaparició en los darrers 20 anys. “Segueixo endavant sense saber si el meu marit és viu o mort, si l’estan torturant o què li estan fent”, diu Elena Moreno, esposa de Mustafa Setmariam Nasar. Ciutadà d’origen espanyol desaparegut al Pakistan el 2005

Ningú serà sotmès a TORTURES ni a tractaments inhumans

· En al menys 81 països s’infligeixen tortures o maltractaments

· En la “guerra contra el terror”, es promou la tortura com a mètode per obtenir informació

· Es retornen persones a països on corren perill de sofrir tortura o maltractaments

· “Em van torturar amb descàrregues elèctriques, emen van arrencar dents i ungles, però no es van atrevir a matar-me… sense Amnistia Internacional, avui no seria viu”. Imran Exhibe, membre de la Societat per a l’Amistat Russo- Txetxena, detingut més de 12 vegades entre el 2000 i el 2005

Tota persona acusada té dret a un JUDICI JUST i a no ser DETINGUDA NI PRESA DE MANERA ARBITRÀRIA

· Moltes persones romanen recloses durant llargs períodes sense ésser jutjades, d’altres són condemnades en judicis sense garanties

· A Guantànamo més de 800 persones han estat recloses durant anys, sense judici, sense advocats i sense saber de què se les acusava 270 encara hi són

Llocs amb màgia

2008-12-10T20:17:00.003Z

Segur que sabeu de què parlo. Hi ha llocs que tenen màgia. Concretament n'hi ha un on sempre hi ha bona gent, bon menjar i bona música.

Visca el sentit comú

2008-11-23T10:11:00.004Z

Ahir dissabte els de casa vam anar a la presentació de l'excel·lent documental Homo Baby Boom. Està produït per l'Associació de Famílies de Lesbianes i Gais i mostra el dia a dia de les famílies de parelles del mateix sexe i alhora proporciona informació referent a l'estat de la llei sobre la qüestió, dades d'estudis empírics i declaracions tant de les mares i dels pares com dels fills (trobo importantíssim escoltar-ne l'opinió). S'hi recullen, doncs, les versions de tots els implicats, excepte de les d'aquells homes "que van amb faldilla, asseguren que estan casats amb Déu i que renuncien a tenir fills" (la frase no és meva). I jo em pregunto: amb aquest perfil, encara tenen la barra de creure's que poden opinar sobre la formació d'una família?

Qüestions ètiques a banda, felicito la realitzadora d'aquest documental, la periodista Anna Boluda, que afirma que aquest treball, lluny de ser un publireportatge, es tracta d'un producte periodístic. Jo hi afegiria que és un exemple de sentit comú en estat pur.

Heus aquí el tràiler:

El ball uneix

2008-11-20T15:47:00.004Z

Quin bon rotllo!

Una altra

2008-11-11T21:25:00.002Z

"Els homes estan pesant figues a l'escon"

Els homes a l'escon:

Una frase d'avui

2008-11-11T21:03:00.009Z

"Aquí a ciutat som més estranys que el feram!"

Feram:

SArrAllongA

2008-11-10T21:01:00.007Z

Després d'haver vist la minisèrie produïda per Tv3 Serrallonga, m'han marxat les ganes de cantar allò de: "Torna, torna, Serrallonga, que l'alzina ens cremaran, que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran"...

Se n'han dit força coses: que si és una superproducció, que si els efectes especials, que si la recreació de la llegenda. I sí: es coneix que hi han esmerçat esforços, en la fotografia, el vestuari i el maquillatge. Però hi ha un aspecte que m'inquieta: què passa amb el llenguatge? No parlo només de la (mala) dicció dels actors principals i de la correcció, coses que haurien d'estar més que cuidades, sinó de la coherència lingüística, de la versemblança del llenguatge.

Em pregunto per què es dóna tanta importància als aspectes esmentats més amunt (la imatge, l'atretzzo, etc.) i tan poca a un que és indestriable dels personatges: la parla. No sóc l'única que es va sentir perplexa i estafada. Altres persones han opinat sobre aquest incomprensible passotisme:

Màrius Serra, a l'article de La Vanguardia titulat Serrallonga y Don Pelayo escriu això després d'aclarir que tothom coincideix a remarcar la dignitat de la producció:

"Un projecte d'aquesta envergadura, tan poc freqüent a la nostra televisió pública, amalgama múltiples elements que requereixen una indústria potent, ergo uns professionals entrenats en especialitats diverses (...). S'ineverteix diners en versemblança històrica, però se'ns escatima totalment la versemblança verbal (...). Per què ningú no s'adona d'un fet tan evident? Doncs perquè tant se'ls en fot. Ni ho noten. El rigor lingüístic no és un valor que es tingui en compte".

Totalment d'acord!

També al diari Avui hi ha un article que en parla, del tractament de la llengua al Serrallonga de Tv3. Lluís Motserrat diu això a Torna, torna...:

"Una nota discordant la posen la dicció d'una part dels actors i el llenguatge. Separats per una línia generacional, de David Selvas (aprox.) cap amunt, el conjunt és impecable i d'una qualitat indiscutible, però els més joves sembla com si s'haguessin saltat totes les classes de veu, dicció i assimilats de la seva carrera, i es mostren incapaços d'esdevenir intel·ligibles en alguns casos. El segon element fallit és el llenguatge. No hi havia pressupost per a un corrector lingüístic en una superproducció? Ni tan sols hi havia ningú mínimament interessat per la llengua que ens hagués pogut estalviar agressions de l'ordre de l'"estic aquí" que li diuen al Joan Sala en el clímax emotiu del film?"

A aquesta observació hi afegeixo el barbarisme "els demés" i un ball en el tactament: una barreja sense solta de "tu", "vostè" i "vós". Una frase d'exemple:

"Si no calles, et tallaré la llengua, la couré al foc i te la faré menjar. Vós decidiu".

És més que evident, doncs, la deixadesa en un ingredient tan valuós com és el llenguatge. Però el pitjor és que venguin el producte deixant clar que s'han abocat recursos en gairebé tots els fronts de la producció. Llastimós.